Dia de reflexió. Camino per desemboirar-me, afortunada com sóc de tenir uns entorns idíl.lics: els camps sembrats tan ben trullats on despunten els cereals d’hivern; rouredes destacant els tons ocres enmig de les verdes però seques pinedes; el Montseny a tocar, amb Matagalls Xic tan a prop; a la llunyania el Pirineu, amb el majestuós Puigmal al bell mig. I la Plana a baix.
Tot caminant em trobo amb una mestra, ara jubilada. Parlem uns moments i quan la deixo penso que n’és d’important la seva tasca. Ara que estan tan injuriats crec que més que mai els
hem d’elogiar. Quantes vides no ha canviat un bon mestre! Malauradament alguns han de fer més del que els tocaria –transmetre coneixements i donar eines i valors per afrontar una vida autònoma–, però se’n surten i ho veiem després en l’excel.lència de joves que estan estudiant i treballant amb una empenta i voluntat absolutament lloables.
Torno al poble i descobreixo a la Revista dels Tonis la vida d’un mestre que ignorava: el senyor com li hauríem d’haver dit de petits, Anastasi Aranda. M’emociono parlant-ne amb una de les
nétes que no el van poder arribar a conèixer, ja que va morir als 56 anys fulminat per un atac de cor davant dels seus alumnes de La Garriga. Quina gran feinada que està fent el Grup de Recerca Local. És inavaluable i s’ha de donar a conèixer més. Ells aconsegueixen que no es perdi l’experiència dels nostres predecessors, vides laborioses que ens ajuden a saber d’on
venim i on no volem tornar.
PD: vivim dies estranys, però ignorant què passarà demà el que és segur és que res no canviarà d’un dia per l’altre. Per això us desitjo que passeu el millor possible aquestes festes. No podem
oblidar els que no hi són, però hem de cuidar-nos també entre nosaltres.
Gràcies Mercè per recordar el meu avi Anastasi