Dies estranys

Són les 9 tocades, del vespre, encara que si no han arreglat el rellotge del campanar siguin les 2 de la matinada a Taradell. Aquests dies tan estranys tots anem ben despistats, només falta que el campanar de la vila no vagi a l’hora! Aquest matí, abans del migdia, ja eren les 5. He pensat que s’havia aturat en un dels moments històrics que estem vivint i patint, però no, després m’he fixat que anava, però a la seva.

Fa 10 anys justos, en la primera estada mexicana, tenia un bon amic molt endreçat, que m’enviava tot allò que es publicava i que creia que em podia interessar per tal que quan tornés “trobis un país millor i independent”. Entre ell i una altra amiga, amb correus electrònics, vés que antiquats érem, em mantenien al dia amb un objectiu comú aconseguir “Catalunya independent”. Era el 17 de setembre de 2007, exactament. I en una de les cartes els explicava la campanya informativa que em dedicava a fer entre els taxistes que cada dia agafava, explicant-los que era d’un país sense estat que deu ser dels pocs que el seu dia celebren una derrota. Ah! És clar, ells, els mexicans el 16 de setembre celebren el Grito! amb el que va començar la seva guerra d’independència, ja sabeu contra quin gran estat…

Aquests dies tan estranys amb el nostre govern exiliat o empresonat, així com els Jordis, dos líders cívics, no hi ha prou explicacions clares. I jo, que m’acabo de reincorporar a aquest petit país, descobreixo noves veus i nous analistes que desconeixia i que sembla que l’encerten: no podem defallir però ens falten líders.

Mentrestant, encara que per demà hi hagi mig convocada una aturada de país, crec que el que no podem fer és deixar-nos emportar per la por a la incertesa: em diuen a diferents comerços i serveis que aquest darrer mes ha estat també estrany, que hi ha hagut menys despesa. No sóc ningú més que una periodista, però això sí que fa mal, que deixem calaixos buits als que més necessiten omplir-los, els del costat de casa, sigui la botiga del barri, la perruquera del poble o el vidrier.

PD: segueixo rellegint els meus correus de fa 10 anys i veig que en Carod Rovira hi proposava un referèndum d’autodeterminació pel 2014 i que començaven els grups d’estudis sobre la viabilitat de la independència. La bona amiga insistia que calia deixar-se de partidismes i unir-se tots els que volien aquest objectiu. Deu anys després i amb un 155 a sobre potser és el millor?