Inici Opinió Ben taradellencs

Ben taradellencs

1
COMPARTIR

Mai no he tingut l’orgull de pertinença. Fins i tot ho admirava a països com Mèxic, on no es cansen de dir que “Como Mèxico no hay dos“. Crec que tot plegat, –on neixes i on creixes– és fruit d’una casualitat i que la meva voluntat poc hi ha fet. Això sí, quan ja he pogut escollir he volgut el màxim de llibertat i respecte pel meu petit país. Si em pregunten per què sóc independentista, i ho fan arreu del món, els dic que em ve de sèrie, que vaig néixer a una ciutat, Vic, on ni ens ho plantegem. És així i prou. Després, com que són amics o coneguts de països que han estat colònies, com Mèxic, Indonèsia o els mateixos EEUU, intento sintetitzar l’argumentari a partir de la comparança històrica.

Tot això ve a tomb pel que estan patint els nostres representants polítics. I pel que patirem encara. Ens cal molta força per no deixar-nos emportar per la por a la incertesa. A Taradell, com bé deia l’alcalde, defensar el dret a decidir no és cap heroïcitat. Però a molts indrets sí que ho és. I els que fa segles que tenen el poder i la força per imposar-lo al seu costat, ho saben prou bé. Ànims perquè algun sacrifici caldrà fer per aconseguir la llibertat.

La veritat és que volia fer un article sobre convivència. De l’idealista pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia és la idea “A quina edat ha de començar l’educació d’un infant? D’ençà que neix el seu avi“. Qui va perdre la vida lluitant pel respecte a la llibertat i la millora de la qualitat de vida de les classes humils ens faria molta falta ara mateix. No n’hi ha prou amb parlar la llengua del país d’acollida per integrar-se: és molt més. Sobretot la voluntat de sentir-se’n part, de compartir els valors, i no seguir sent un ciutadà de segona, que poc té a veure amb la situació econòmica, encara que, siguem sincers, si el migrant és solvent econòmicament parlant, ho té tot molt més planer.

En més de 10 anys de viure fora ara que tornem a Taradell un dels grans canvis que hi noto és la gran diversitat d’orígens. Quan em vaig a empadronar el 12 de setembre, amb gran eficiència la Carme Seuma em proporciona unes dades que ho ratifiquen: 6.344 habitants l’1 de gener, 470 estrangers de 41 nacionalitats. Aviat és dit! Hi ha molta feina a fer amb aquesta nova realitat.

A peu del taulell municipal un romanès d’uns ulls blaus d’anunci de colònia cara insisteix que li canviïn l’assignació d’escola a la filla, que les Pinediques queda massa lluny i no hi anirà. Li donen
solucions, –poseu- vos d’acord amb d’altres pares–, però no entén de raons i se’n va tot ofès i parlant sol. Sort que la porta és de vidre i automatitzada, i no pot clavar el cop que desitja. Hi ha 93 romanesos empadronats. Mentrestant, a la fila del costat, una jove mare nouvinguda d’algun poble de la comarca amb unes filles rosses d’anunci nordamericà, tramita les gestions per arreglar els papers, o sigui casar-se.

Tot seguit dues georgianes de mitjana edat, trempades com unes pasqües i agraïdes, s’apunten al Curs de Català per Estrangers. N’hi ha 10 d’empadronades, totes dones dedicades a cuidar àvies. A la tarda en trobo dues més a l’EAS que demanen tracte de parella per estalviar-se uns calerons. Els diuen que un Duo és per una parella legalitzada, no per dues amigues. Elles ho tenen fàcil de conviure aquí perquè no tenen fills per educar. Una feinada que tenim tot el poble, i que pel que he vist arreu ha de començar amb les mares: hi estiguem o no d’acord, encara són el pal de paller per canviar el futur dels fills. En una violenta colònia de Tijuana, amb moltes famílies desestructurades, un escolapi m’ho deia: si aconseguim que les mares adoptin valors positius, com el diàleg en comptes de la força, tot millora. Per això els hi dedicaven espais i molta atenció.

PD: gràcies a tots els que heu recordat que vivia a Mèxic, on han patit el terratrèmol més fort des del de 1985, amb un centenar de víctimes mortals sobretot a Oaxaca i Chiapas. Tres dies abans havíem deixat aquell país tan acollidor. Ciutat de Mèxic va tremolar molt, però no hi ha va haver desgràcies personals. Pocs dies després fins i tot el volcà Popocatepetl va començar a exhalar amb força “Lo que nos faltaba”!

Malauradament, però, ahir un nou sisme de 7,1 punts en l’escala de Richter al centre de Mèxic va provocar més de 200 morts i a Ciutat de Mèxic moltes persones van quedar colgades per la runa.

COMPARTIR

1
Deixa un comentari

avatar
1 Fils de comentarirs
0 Respostes
0 Seguidors
 
Comentari més actiu
Missatge més comentat
1 Autors
Fàtima Izquierdo i Roma Autors recents
  Subscriu-te  
més nou més antic més votat
Notifica
Fàtima Izquierdo i Roma
Convidat
Fàtima Izquierdo i Roma

Un escrit molt maco i integrador Mercè. Vull afegir que avui he portat fins a l’escola de Les Pinediques una noia de la Índia i la seva filla amb el cotxe perquè els ha atrapat el temporal i anaven sense cotxe. Jo li anava parlant en castellà (greu error) i ella em contestava amb un català macarrònic, però m’ha dit que anava a classe de català per estrangers i que li parlés en català. Així és com volem el nostre “nou” país!!