“Quan fuges cames ajudeu-me de la tristesa aliena perquè no has après a tractar-la ni a mirar-la als ulls”.
Aquesta frase és de l’Eva Piquer de l’article “Tard o “d’hora” de la setmana passada i m’ha fet pensar molt.
Amb els meus pocs anys d’experiència sobre la vida, sempre he pensat que una de les coses més difícils que hi havia era aprendre a conviure amb el dolor. Innocentment he volgut creure que potser a mesura que et vas fent gran es converteix en una tasca més fàcil, però sincerament diria que ningú vol sentir dolor. Volem sensacions agradables, volem sentir-nos a gust. Somriure i estar tranquils. Però el dolor? Qui vol això? Si es pogués agafar n’estic segura que més d’un de nosaltres l’arrencaria i el llençaria ben lluny, per no veure’l ni sentir-lo mai més.
Ens esforcem dia a dia a evitar el dolor als més petits perquè ja sentiran prou dolor quan siguin grans, però resulta que quan som grans no sabem què fer-ne.
Està clar que potser podem fugir del nostre propi malestar (una feina molt difícil), però no podrem fugir mai del dolor dels altres. Podràs apartar-te’n, podràs fer veure que no ho veus, podràs treure-li importància, podràs fer moltes coses, però mai podràs evitar-lo. Perquè sentir dolor és igual d’important que sentir alegria, sentir orgull, sentir satisfacció.
M’encantaria que al llarg d’aquests 28 anys algú, mentre m’ensenyava matemàtiques, m’ensenyava català i biologia, també m’hagués ensenyat a tractar el dolor igual que he après a tractar la felicitat.
Espero aprendre a mirar als ulls al meu propi dolor, per aprendre a veure el dolor dels altres.
Alba Rosique, piscoterapeuta que podeu trobar al CAP El Remei, el Centre Fisio-Taradell i a l’ÀBAC
