Inici Opinió Buidatge vital

Buidatge vital

2
COMPARTIR

opinio josep miret granDesprés de la mort dels pares l’any passat, hem dut a terme una tasca dura i molt trista: desmuntar el pis on vivien i buidar-lo.

Bé, això de desmuntar i buidar és una forma de dir.

Hem obert calaixos i armaris que mai a la vida ho havíem fet.

Ens hem trobat coses que ningú sabia que existien. Només ells, naturalment.

Són aquelles coses que s’han anat acumulant al llarg dels anys, i que moltes ja provenen de les cases d’avis i tietes.

Em refereixo a tota classe d’objectes comuns i habituals: roba, documents, fotografies, monedes, algun llibre, algunes medalles… i no tant habituals, com un matxet enorme d’aquells de tallar canya de sucre, herència d’un parent aventurer, amagat al fons d’un armari inabastable per a la canalla, no fos que en el transcurs dels nostres jocs infantils, tot imitant algun John Waine de pa sucat amb oli, ens féssim algun mal irreparable. I amb el pas dels dies quedà  oblidat i sebollit sota una vella manta.

O la medalla atorgada per l’ajuntament de Cervera, als defensors voluntaris de la ciutat davant de l’atac de les tropes carlines, comandades per Martí Miret i Queraltó, el 16 de febrer de 1875 ( que jo sàpiga no som parents…) i rebuda i guardada gelosament per un avantpassat de la banda dels Mercè (que si que en som de parents) i que fa pensar que aquest Mercè (el meu segon cognom) es va enfrontar a un Miret (el meu primer cognom) i el van premiar.

Durant aquests 141 anys, aquesta medalla, de llautó, ha anat passant de mà en mà, i voltant de calaix en calaix fins avui dia, i vés a saber quan, ho tornarà a fer, suposo. A no ser que algú consideri que aquell tros de metall no val res i l’enviï a reciclar.

Aquest carlí anomenat Martí Miret i Queraltó, va ser un dels fundadors de la fàbrica del sucre, a Vic.

Hauré d’esbrinar si en som de parents, a veure si em toca alguna cosa…. mal que sigui uns quilos de sucre per fer els cafès i les infusions.

En aquesta tasca de buidatge, malauradament et toca prescindir d’algunes coses, herències de no se sap qui, o que en el seu moment va suposar un gran esforç adquirir-les. Les hem de liquidar i esborrar definitivament de les nostres vides i del nostre entorn.

Al buidar el pis, també buides la teva infància i afloren records i sensacions oblidats. Allò que fins al moment de fer-ho configurava l’escenografia dels que han mort, també ho era de nostra, allà hi hem viscut fins que hem marxat de casa, però hi hem tornat per les visites ordinàries, per Nadal, per reis, per aniversaris… i tots hi tenim el nostre racó i la nostra presència en moments estel·lars.

Hem tret roba, fa molt mal veure-la i treure-la. Mobles que han anat a parar a casa dels cinc germans. Objectes d’ús diari. Hem eliminat andròmines que ningú sap perquè es guardaven.

Llibres…. gran problema aquest dels llibres. Que fer amb un volum enorme de llibres que ja ningú llegirà? I que ningú no vol ni regalats… La seva fi ha de ser el contenidor del paper?

I a mida que el pis s’anava buidant i n’anava veient més gran, l’evidència d’allò irreparable es feia més evident, i a mi se’m feia més punyent i dolorós. I els quadres…

Despullar les parets i deixar-hi el contorn inequívoc de que feia anys que hi eren, va ser el darrer acte de cloenda de l’espai que durant més de quaranta-cinc anys ha estat casa nostra, i on hi ha passat de tot.

Les fotografies que penjaven dels murs, et clavaven les mirades i quan les desaves en caixes calia mirar-les bé, perquè a partir d’aquell moment i encara que es pengin en altres parets, ja no les veurem ni ens miraran mai més igual.

Amb  ulls espurnejant i barres serrades, m’adoní que els seus ulls immòbils i llunyans, també humits i amb alguna llàgrima que se’ls hi escolava galta avall s’acomiadaven també.

I després el cop sec i el retruc de la porta que es tanca.

Per sempre més.

Josep Miret i Mercè

Montfalcó Murallat, 25 d’abril  2016

Notícies relacionades

COMPARTIR

2
Deixa un comentari

avatar
2 Fils de comentarirs
0 Respostes
0 Seguidors
 
Comentari més actiu
Missatge més comentat
2 Autors
Fàtima Izquierdo i RomaAntoni Pladevall i Arumí Autors recents
  Subscriu-te  
més nou més antic més votat
Notifica
Fàtima Izquierdo i Roma
Convidat
Fàtima Izquierdo i Roma

Molt sentit Miret, m’ha emocionat la manera com despulles els sentiments a través d’objectes que no fan res més que desvetllar els records.

Antoni Pladevall i Arumí
Convidat
Antoni Pladevall i Arumí

Moltes gràcies, Josep, per un article tan sincer i epidèrmic, d’alt voltatge emotiu, que rarament tenim oportunitat de llegir en una època tan enamorada de la lleugeresa i l’estupidesa. Un article que disecciona, amb un in crescendo brutal, el traspàs dels pares, una experiència vital tan antiga com inesquivable. El més fàcil és que, arribat el moment, no ho sapiguem dir millor.