Avui parlaré de l’altre Pladevall. Del que no és historiador, però també escriu històries. Del que té novel·les ficades a la biblioteca que paradoxalment porta el seu nom, tot i no ser ell mateix, sinó el seu homònim. D’en Toni Pladevall Arumí, vaja. I ho faré perquè fa uns dies vaig assistir a la presentació del seu últim llibre, ‘El dia que vaig fer vuit anys’, i també perquè tinc la sort de compartir amb ell, cada any, la tasca de jurat del premi literari Solstici, més o menys quan l’estiu comença a treure el nas.
Apunteu: Manuel de Pedrolo, Tísner, Terenci Moix, Baltasar Porcel, Quim Monzó, Carme Riera, Jaume Cabré, Sergi Pàmies, Maria Mercè Marçal. Per exemple. Tots aquests autors de referència han guanyat, en algun moment, el premi literari gironí per excel·lència, el Prudenci Bertrana. I en Pladevall també. Abans ja havia guanyat altres premis literaris de renom. Ara podríem entrar a debatre si els premis literaris catalans estan vinculats fortament a un interès editorial o si un bon escriptor ho és per se, més enllà dels reconeixements i la pompa mediàtica. Bla-bla-bla. El que és evident és que en la vèrbola i en l’abundància de llibres i pamflets que ens envolten, s’ha de tenir la capacitat de presentar una obra interessant, de tenir personalitat literària, de no ser un calc de ningú. De suscitar ganes de ser llegit.
Tot això ho dic perquè ens hem acostumat a tenir un important autor literari deambulant entre nosaltres com qui no vol la cosa—potser perquè el veiem sovint participant en sidrals literaris, culturals i polítics; tal vegada perquè ens és proper, o potser perquè no fa de Salinger i es reclou com un ermità a escriure l’obra definitiva. No es tracta de vanagloriar ningú, però sí de prendre els fets en consideració. Un poble—Taradell; Catalunya—creix culturalment quan té qui el fa créixer, qui el fa transcendir, qui el fa arribar més enllà dels cingles i els castells i les masies que l’envolten. No només amb la literatura, però també amb la literatura.
La creació d’un pòsit literari és més gran del què pensem, perquè ens situa en el mapa i sobretot en l’imaginari de totes aquelles persones dels Països Catalans—qui sap si de més enllà—que es prenen la molèstia d’obrir les pàgines d’una novel·la i intenten compartir el nostre context, el nostre entorn, el nostre parlar. I és de justícia dir que en Toni ha donat una veu literària transcendent a Taradell. A la pagesia, als carros i les rodes, a les masies, als camps i les feixes. No només ho ha fet ell, però també ho ha fet ell.
Si Espriu és Arenys, Pla és Palafrugell i Verdaguer és Folgueroles, em permetreu que Pladevall sigui—una mica—Taradell. Tot i que, molt probablement, ell preferirà ser Mont-rodon.