Dia del treball digne

Nous articulistes, amb joves veus, impliquen que passi més temps sense escriure-us . Me’ls llegeixo encuriosida per no repetir-me, que seria prou difícil però esdevé a vegades. I em ve l’enyor. A Jakarta no s’allarguen els dies i no hi ha canvi d’estacions, com viu la Marta Ramírez. O és temporada de pluges que s’està acabant, o seca que vindrà amb una pol·lució insuportable. I l’associacionisme, que lloa el premiat Aleix Solà també existeix: però els escoltes arriben a plantar les tendes a jardins d’hotels de luxe per evitar serps verinoses i altres perills.

Sort que em queda taradellejar! Quina expressió tan ben trobada. I que oportuna la recuperació que n’ha fet en Joan Morcillo. Em pregunto si va ser per precisió temporal del gran poeta Carles Riba: la seva estada a Taradell acabava amb la tardor ben entrada i, per tant, estiuejar hi quedava curt. No ho sabrem. Però crec que l’hauríem d’incorporar. Per a mi significa conviure amb els taradellencs.

Quan convisc amb indonesis em demanen com és la terra d’on vinc. Si són a casa els mostro, entre orgullosa i avergonyida, una fotografia d’en Paco Marxant. Una imatge nocturna de la vila i la plana des de la Serra amb els camps florits de colza en primer terme i els Pirineus al fons. Els dic que al darrera hi ha França, tot i que no m’agraden gens les fronteres, per situar-los al mapa europeu.

L’altra curiositat és saber de què vivim. O sigui de què treballem. Els explico que abans no ho fessin ells, són uns dels grans fabricants de roba del món, Taradell era una vila tèxtil. Ara ens hem hagut de diversificar i ens dediquem més als serveis. Però m’agradaria poder explicar que innovem. Per això me n’alegro quan llegeixo que Rocada, posem per cas, obrirà filial a la Xina i que segueix produint material per oficina o estudis d’arquitectura.

Em costa encara més fer-los entendre com vivim a Catalunya. Els professionals indonesis, el que equivaldria a la nostra classe mitjana, viuen amb uns privilegis, vistos des de la nostra òptica, difícilment assumibles. És el dia del treball, que finalment des de l’any passat també commemoren, i no me’n puc estar. El nivell de desigualtat és indigne. El salari mínim a Jakarta, el més alt de la república, no arriba als 140 euros mensuals. Però el dentista que vaig haver de visitar, especialitzat a San Francisco i vivint a la zona d’ambaixades, em va cobrar més que el de Vic. Aquest matí, mentre m’arriscava a travessar el carrer, ha passat un Rolls Royce. Al mateix lloc on el recollidor de deixalles descalç estibava el carretó ple.

Dia rera dia em pregunto, com ja ho feia a Mèxic, si podran o voldran construir una societat més equilibrada. La concentració de riquesa en un petit grup fa que imposi les seves lleis. Monopolis, un consumisme salvatge i corrupció fan la resta. D’una banda, vius situacions que ens semblen superades de principis del s. XX i, de l’altra, són al món hipercomunicat. Però quina autoritat moral tenim ara mateix després que Europa fos la colonitzadora d’aquests paradisos?

Més educació per a tots però alhora compartir millor. I com que no entra pas en l’estil del capitalisme regalar perquè sí, l’única fórmula és amb impostos progressius ben gestionats. Sinó un sistema tan despietat ha d’esclatar per un cantó o altre. Podem pensar que ja s’ho faran, però amb la globalizació estem tots al mateix camp de joc. Caldrien regles tan clares com les dels partits a la Roureda.

Enhorabona als que teniu una feina que us plau amb un sou digne, molta força als que l’heu d’aconseguir i felicitats als que podeu gaudir d’una jubilació que us mereixeu!