Cine fòrum

El passat 16 de febrer, SOM DONES va organitzar un Cinefòrum, acte al que vaig assistir, i a banda de corprendre’m amb la pel·lícula LA VERDAD OCULTA, em va servir per meditar el fet que gairebé els cines fòrums han passat a la història, i que només els que tenim uns quants anys damunt l’ossada, sabem el que són.

Quan va morir Franco jo tenia quasi 13 anys, i puc dir que vaig viure aquest període, que hom anomena la Transició, de forma intensa i potser una mica inconscient del que estava passant, això si amb una gran il·lusió i esperança col·lectiva, i que només ho negaven i boicotejaven al preu que fos, els que enyoraven el passat que se’ls esmunyia entre les mans.

Si fa o fa, com avui en dia.

Vaig començar a anar a Cinefòrums, on desprès de la projecció de la pel·lícula es debatia sobre el tema corresponent. He de confessar que algunes pel·lícules mai les vaig entendre, i els debats posteriors eren veritables suplicis.

Però també en vaig descobrir de grans, molt grans: EL SÉPTIMO SELLO, LA SAL DE LA TIERRA, SENDEROS DE GLORIA, LA FUGA, EL GRAN DICTADOR ……

És per això que avui en parlo. Anar-hi va ser com viatjar en el túnel del temps, en un altre lloc i amb gent diferent de la d’aleshores, amb més anys i algun quilo de més….

També, lògicament ha evolucionat molt la tecnologia. D’aquelles pel·lícules en bobines de 16 mm que s’havien de llogar mitjançant un catàleg i projectar amb la corresponent màquina, que sempre hi havia algú que coneixia algú que en tenia una i la duia. I no parlem de les etiquetes amb el nom de la pel·lícula, encara intitulades amb noms de pel·lícules infantils o aparentment inofensives. La censura i la por encara eren ben vives i presents en molts àmbits de les coses.

Una d’aquestes pel·lícules era DERSU UZALA, i recordo perfectament que a la llauna on hom hi endreçava la bobina, hi havia una etiqueta de color groc amb el títol DE PICOS PARDOS A LA CIUDAD, que per això ho tinc fresc, en part estava rodada a Verdú, poble natal de la meva mare i on tot el poble hi va participar com a extra. A sota, un codi de registre del Ministerio corresponent, año 1975 i dues inicials : AK ( Akira Kurosava, nom del director).

L’enraonar, el debat i l’intercanvi d’opinions i posicions ha desaparegut quasi completament de la vida publica, sobretot gràcies a la fòbia que alguns dels polítics de la nostra galàxia manifesten cap a aquestes pràctiques, i es vanaglorien com a paons de no fer-ho, i de no voler-ho fer i a vegades a qui sí que es procliu a aquest mal vici, se’l crucifica i desqualifica miserablement.

Enraonar no significa imposar res. Ni tant sols imposar el teus punts de vista al que tens davant. Enraonar també vol dir entomar i mesurar-ne les seves posicions i idees. Poder escoltar i meditar altres opinions i idees, és molt satisfactori i útil, si no som immobilistes i no estem enrocats en la nostra trinxera ideològica i personal, segurament ens aportarà nous arguments i ens els enriquirà.

Però, lamentablement, la política que hauria de servir per a construir ha arribat un moment que pel que sembla es més fructífer derruir i destrossar, aniquilar i fer callar, i si no només cal que llegim qualsevol dels nostres diaris…..

Y como el director del blog me comunica que cinco lectores se han quejado de que todo está escrito en catalán lo terminaré en español. Por imperativo legal, que así lo dice la Constitución y la ley Wert. Y evidentemente, la resta de los lectores no cuentan, pues como van a contar si solo hablan, piensan (¡!) y escriben en Catalán???

No importa que 125.000 familias quieran escolarizar a sus hijos en valencià y no se les haga ningún caso. Pero que cuatro familias pidan que se les escolarice a sus hijos en español, por supuesto, son suficientes para movilizar a todo un enjambre de legisladores, jueces, políticos sinvergüenzas y mentirosos compulsivos.

He dicho.

L’escriptor de Mequinensa, Jesús Montcada, va escriure el següent text, en els dies previs al tancament del seu poble, soterrat per les aigües a causa de la construcció d’un pantà:

Al que vingui a enderrocar-la (per escriure a la porta de ca meua)

Enruna-la si cal,

Però sense escarnir-la.

El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra

és dolorida pell d’uns altres dies;

allí on no sentiràs sinó el silenci

nosaltres hi escoltem les antigues paraules

Ja fa segles que intenten enrunar-nos casa nostra. I ho fan poc a poc, pedra a pedra, sutil i pacientment. Però nosaltres tossuts i alçats, les tornem a col·locar. Però quan encara ni la tenen aterrada ni aplanada, ja estan escarnint-nos i humiliant-nos.

Els deixarem?

Josep Miret i Mercè

A València, 12 de març de 2014