Inventari

El passat dissabte 18 de gener es va celebrar l’acte anual del Grup de Recerca Local. Enguany s’han complert sis anys de la posada en marxa d’aquest projecte, que pretén recollir la veu i la imatge dels taradellencs i taradellenques, explicant la seva història vital, i parlar de l’evolució del nostre poble, de la nostra societat i del nostre país, des de que en puguin tenir memòria.

He de dir que a part de conèixer la vida d’aquesta bona gent que s’han deixat gravar per una càmera, cosa que no és fàcil, doncs aquesta imposa molt, em corprèn la facilitat amb què surten els records bons i dolents, agres i dolços, així com amb les seves paraules tornen a donar vida als seus avis, pares, germans i coetanis que ja ens han deixat.

També es recull la seva parla, el seu llenguatge, el seu argot.

Si n’haguéssim pogut gravar algun 70 o 80 anys enrere, segurament no parlaria igual que ho fem ara. La llengua és, i ha de ser viva, evoluciona, i bandeja mots i expressions i n’adopta i n’inventa de nous.

Ens parlen dels seus orígens, de la seva família i la vida domèstica, de l’escola i de la vida del poble, de les feines i dels oficis, també de moments històrics importants i convulsos: la guerra, la postguerra o el tancament de les fàbriques. De menjar i de cuina, i tots ens parlen del pa. I també de la gana. De deixar l’escola aviat i d’anar a treballar, potser sense cobrar res o gaire, “apreníem…” ens diuen.

També ens canten alguna cançó i expliquen històries de la vora del foc, apreses en la seva infantesa quan no existia televisió a les cases, i potser tampoc ni la ràdio.

Del “Cara al sol”. De com venien a Taradell a peu, per on passaven, de bicicletes i amotos. Dels primers cotxes. Com els veïns s’ajudaven i com es barallaven. La festa que era la matança del porc. De les mantes que es feien al Tint durant la guerra, dels pares i germans morts al front, del material bèl·lic que es fabricava a Can Puigmartí, després Costa i Font. Del Vapor, dels telers, del carbonet i dels feixos de llenya. De guardar vaques als sis anys, llaurar amb bous i fer garbes.

De misses, vicaris i mossèns. Que els reis portaven poques coses, però sempre útils: mocadors, mitges, mitjons, espardenyes… De les atxes de barballó. De que el tió cagava alguna taronja i poca cosa més. D’aixecar l’ase i trencar el blat de moro. De la por que tenien d’en Massana i dels maquis. De com es tallaven les rajoles i es feien les parets de pedra, d’on es treia la sorra, i que tot es feia a mà. De la mort a pagès. De truites de pinyons i sopes de pa, amb un ou i farigola. Dels pots de la llet on hi havia algun que altre capgròs. D’algunes bretolades que es feien la nit de Nadal. D’arrencar dents amb un fil. Del mes de Maria i de la Festa Major, l’envelat i les barques d’en Mir. De banyar-se a les basses dels molins i al Gurri gairebé sense saber nedar. Del pont d’en Gatus. De fer el cafè amb un mitjó, dels dinars dels segadors, de donar vi als polls acabats de néixer i del gall de Marenga. De que respecte al sexe i al matrimoni, “no sabíem on anàvem, ni res de res”. Dels noms de les cases i masies i dels renoms dels masovers i propietaris.

De l’escudella i carn, gota. De que malgrat tot, no trobàvem a faltar res. De la desaparició dels pilots de sorra allà on hi havia obres i del xampany Delapierre, amb alguna que altra trompa a Falange. De rentar-se en un gibrell i canviar-se de roba un cop a la setmana. De rentar la roba al safareig de la Font Gran o al Gurri, damunt d’una gran pedra. De les espelmes i d’anar a buscar aigua a la font, o al pou. De que sense un trago de vi no es posaven en marxa quan cantaven caramelles. De que hom fou expulsat d’Acció Catòlica per veure Gilda. Dels cinemes. De com petaven llums davant del cementiri, canviaven cartells de lloc o tallaven els “yugo y las flechas” de les entrades al poble alliçonats per un mossèn que calçava esclops i feia concursos de gargalls als baixos de la rectoria, i de com els va ensenyar a jugar a “l’ajedres”. Del frontó al “Centru”, dels balls i de les funcions. Del Maricel i del Via Crucis. Del futbol i del festeig, de la mili i els viatges de noces. De l’estació a Mont-rodon, del tren, dels estiuejants i del cotxe de la llet. Del pacte de la fam o de la misèria, i de les cartilles de racionament, de l’estraperlo, i de, etcètera, etcètera, etcètera.

Potser d’aquí uns anys, algú dels que esteu llegint aquestes ratlles, ens dirà què troba en falta de la vida quotidiana, les bosses de plàstic de les botigues, les cagarades de gos als jardins, parcs i voreres, els cotxes mal aparcats als passos de vianants, voreres i places de minusvàlid, les bosses d’escombraries a les papereres o al costat dels contenidors de vidre, i fer la declaració de renda al Ministerio de Hacienda del Reino de España, entre altres coses.

Així sia.
Fi de l’inventari.