Portes grans i acollidores

“Els invisibles” és la darrera novel.la de l’Isabel Clara-Simó, una escriptora que va ser al front de Canigó, aquella revista que feien llegir als adults que aprenien català a Taradell al final del franquisme. Li he pres una cita d’aquesta obra que em va acompanyar l’històric 11 de setembre en una ciutat industrial d’un país emergent, Indonèsia. Textualment diu “els pobles, com les cases, tenen portes petites i estretes, i portes grans i acollidores”. I depèn de tots, però sobretot dels que els lideren que es decantin cap al cantó adequat.

Em va sorprendre la novel.la per la qualitat dels protagonistes, estranys de tan normals “homes i dones que no van a l’Àfrica a fer el bé, però que tenen cura del veí, participen en partides que criden el nom de qui s’ha perdut, porten ferits a l’hospital i ajuden una antiga veïna que té un infortuni…” Ens hi sentim indentificats com a taradellencs?

Quan estàs tan lluny de casa, en un país desconegut encara que hi hagis passejat com a turista, és una fortuna haver-te emportat un llibre com “Els invisibles” per reconciliar-te amb l’espècie. I és que en els moments baixos massa sovint ens oblidem d’agrair i de veure el cantó positiu de tot i tots plegats. Sóc massa seriosa de mena, però si res vaig aprenent d’aquest rodar d’oest a est és que la solidaritat, a vegades només en forma d’una paraula amable i d’un somriure honest, és fonamental per facilitar la vida quotidiana.

Ara he canviat ben bé els papers. Jakarta és la capital del quart país més poblat del món, més de 250 milions d’ànimes, la majoria d’elles musulmanes. La propietària del pis que hem llogat es tapa el cap amb mocador, calça unes ballarines d’una nova dissenyadora nordamericana i vesteix una llarga faldilla texana. Em saluda amb dos petons i una alegria que no amaga, serà perquè ja li hem pagat mig any per avançat. Les noies de l’agència, vestides a l’occidental amb sengles bosses de marques USA, insisteixen que és una musulmana moderna. I espavilada, afegiria jo. Però amb una actitud tan col.laboradora, ben diferent de la prepotència que he trobat en altres propietaris, que fa de molt bon tractar.

La barreja que es respira als indrets on es fa vida social, els centres comercials, -n’hi ha més de 170 i ara l’alcalde ha aprovat una moratòria perquè en seguirien fent-, és xocant. Però sembla que la tolerància preval i l’amabilitat és exquisida. Les fortes mesures de seguretat –m’hi han fet obrir la bossa abans d’entrar, no al sortir com als supers del poble- al principi m’irritaven, però després de conèixer la massacre de Nairobi penses que potser sí que tenen raons per prevenir. La forta desigualtat social, a les 17.508 illes hi ha més de 110 milions de persones que viuen amb menys de 2 dòlars al dia, és brutal i es nota més a la capital. Les grans megàpolis malauradament creixen i es reprodueixen gràcies a sers realment invisibles que pateixen un oblit ignominiós. Però més greu és si ens oblidem dels del costat de casa. Bona Via Catalana!

PD: em vaig alegrar molt de no poder escriure la meva crònica la setmana passada. Tocava la detallada i sentida crònica d’en Joan Morcillo sobre els taradellencs a la Via Catalana.