Taradell, un poble de cine, sense cine

Vaig trepitjar el Cinema Principal de Taradell amb 7 anys. Recordo les dues primeres pel·lícules que hi vaig veure: Twins i Bambi. Era el 1988. Més enllà de l’argument de la primera i de la història de la segona, són pel·lícules que sempre m’han quedat a la memòria, tot i que haig de dir que no he vist mai més. Però van ser les primeres que vaig veure en una sala de cinema, la del meu poble. El vaig poder disfrutar pocs anys, però el temps que ho vaig fer, recordo les tardes de diumenge pagant unes 500 pessetes i tenint una doble sessió de cinema de pel·lícules del moment. La sala era plena i és que llavors era un costum anar al cine al cap de setmana fessin la pel·lícula que fessin.

Parlar del cinema de Taradell em porta records nostàlgics. Són records lligats a les primeres aventures de joves, als primers amics, i perquè no?, als primers petons i a les primeres llàgrimes cinèfils. Per moltes generacions el cinema de Taradell va tenir el seu encant. La sala gran o el galliner on els joves del poble ens disputàvem els millors llocs per veure ‘o no’ la pel·lícula. Qui no recorda en Jacint Font, el propietari del local des del 1970? Una persona que estava a les taquilles, com acomodador i aquell que et renyava quan xerraves….  El cinema tenia capacitat per 368 persones i, poc abans de tancar, es deia que era una de les millors sales de la comarca, tant a nivell de qualitat com de so. Petits detalls que en el seu moment passes per alt i que entre tots vam provocar que acabés tancant.

A principis dels 90 els multicines es van anar menjant els cinemes de poble. Més sales, més propostes i l’atractiu d’anar a la ciutat. Durant molts anys, des que va tancar el cinema, l’any 2003, vaig tenir la sensació que els diumenges a la tarda a Taradell hi havia quedat un buit. També es feien sessions el dissabte, però recordo especialment les del diumenge a la tarda, tot i que jo, com molts, vam deixar de ser-ne usuaris i vam preferir altres ‘ofertes’ o ‘activitats’. Abans de tancar, el cinema va intentar reinventar-se. Es van fer sessions de cinefòrum els dijous, es va buscar projectar les últimes novetats, es van fer campanyes per captar nous espectadors, fins i tot l’Ajuntament va llogar el local per evitar que es deixés de fer cinema a la població i es va buscar fer-hi activitats amb un aire més cultural a banda de fer estrictament cine, però finalment va ser impossible mantenir-lo obert davant la poca assistència de públic i també, cal dir-ho, perquè una part es va acabar ensorrant.

El públic actualment ha de pagar més de 7 euros per poder veure una sola pel·lícula. Els temps han canviat i em queda molt lluny quan pagàvem aquelles 500 pessetes (3 euros) per veure’n dues. I tota aquesta reflexió l’he fet perquè fa dies que vull anar a veure una pel·lícula que fa poques setmanes que s’ha estrenat. Però tinc un dilema: pagar aquests 7 euros o buscar-me altres alternatives; imagineu-vos-les.

Per cert. També recordo les dues darreres vegades que vaig entrar a la sala del Cinema Principal de Taradell. Devia tenir uns 13 anys. La penúltima va ser la presentació de llibre sobre Taradell de Mossèn Antoni Pladevall i la darrera, a principis de juny del 1995 perquè el propietari ens va deixar gravar l’espai per a un documental. Érem una colla d’alumnes de 8è d’EGB que estàvem fent  un treball de classe. Tots usuaris del cine. I a tots, segur, com a molts dels que llegireu aquestes línies, quan veieu el cartell, encara present de Cinema Principal a la façana de l’edifici, ens entra nostàlgia però mirat des d’un punt de vista objectiu, vam ser nosaltres, el poble, els que ens el vam deixar perdre. Això sí, Taradell seguirà sent, per mi, un poble de cine!