Lliçons de migrant

Avui escric un article de comiat. No de Taradell.com, on seguiré mentre em deixeu, sinó de la Florida. Acabo de tancar-hi la casa. Aquest matí l’hem intentat deixar millor del que la vam trobar, tal com ens van ensenyar a l’Agrupament Rocaguinarda, quan creixíem com a escoltes i ciutadans. No us ho volia explicar, són vivències íntimes i familiars, però com que sempre acabes establint un lligam amb els que et llegeixen, seria de pedra si no us ho confessés. Una etapa de tres anys s’ha tancat i se n’obre una altra, com la de moltíssims catalans que s’han quedat sense feina.

L’altre dia la perruquera em deia que jo era una gitana, sense saber el malnom que rebíem al poble. Cubana com és, amb un gran sentit de l’humor i una alegria vital desbordant –li van diagnosticar invalidesa que va poder revertir i el marit va aprofitar per deixar-la amb dues criatures petites–,  volia animar-me en un moment tan dur i incert com aquest. Cada vegada que te’n vas, deixes una miqueta de tu, encara que saps que tots plegats t’han enriquit com a persona, que sempre has trobat gent de bon cor que t’han fet molt agradable l’estada, al costat d’aquells a qui els aires de Miami, on tot és pura aparença, els han embrutit.

Entre aquells que es mereixen un punt i apart, hi ha els milers de treballadors immigrants sense documents legals. Són persones dintre d’una macroxifra d’actualitat aquests dies, ja que s’està a punt d’aprovar una reforma migratòria plena d’ombres i incògnites. Cadascuna té un drama al darrera, com la Martina. Hondurenya, fa vuit anys que no veu els tres fills, la gran dels quals es va casar el mes passat. Estalvia fins al darrer dòlar i ja s’ha comprat i rehabilitat una casa a Tegucigalpa i està plantant un cafetar al petit tros que va heretar dels pares. Ella no espera obtenir papers per quedar-se a viure el mal dit somni americà, sinó que ha treballat amb una duresa, fermesa i eficiència encomiables per poder fer que el somni sigui al seu país.

Primer donant-los una educació als fills, ella que quasi no sap escriure. I després enviant les remeses, invertint els estalvis que són tant com pot, per preparar una bona font d’ingressos pel futur. Mentrestant, lluny dels que més estima, es rodeja de dones fortes com ella, a qui ajuda tant com pot. I de la mateixa manera que cada tres mesos a la nostra ciutat tothom treu els estris que els sobren a fora i qualsevol els pot recollir, ella recull sempre per repartir entre els seus, o els fa de xofer amb el seu carnet de conduir internacional que ningú li ha demanat mai perquè compleix les lleis. Com afirma amb un somriure als llavis, “als meus tot els serveix”.

Això sí que és una lliçó d’esperança, de bondat, d’esforç, de compartir, d’alegria, enmig de les dificultats més ignominioses. Mentre als poderosos de Llatinoamèrica, com allà on van aprendre la lliçó, la cobdícia els pot i la corrupció els podreix, els treballadors lluiten per un futur més just, mentre massa sovint són tractats indignament.  I sense justícia social no hi ha Futur. Molt bon estiu!!!