Si Boston era la pregunta, Savar és la resposta?

Des de la meva darrera eixida al Taradell.com, han passat massa coses.

Algunes han fet trontollar les ànimes de la vila i llur tradicions, i cal servar-ne els protagonistes en els replecs del record. D’altres, potser ni ens n’hem assabentat. I, un bon grapat, han aparegut en els mitjans focalitzant l’atenció dels cervells humans allà on diuen que ens volem fixar.

D’aquestes darreres n’hi ha hagut un parell que m’han resultat suficientment significatives com per a portar-les en aquest informatiu local. Això si, establint-ne una relació que he trobat en pocs informatius dels que ens arriben per aquests verals.

I és que una vila de passat tèxtil i present esportiu, no pot defugir els fets de Dakka i Boston succeïts en els darrers dies, ni intentar cercar-ne les envitricollades relacions.

La matança de les tres víctimes mortals que hem conegut com a Masacre de Boston, si és que la mort de tres persones pot rebre algun d’aquests espectaculars noms, fou  provocada per dos xicots amb motxilla a l’espatlla i un parell de cassoles preparades per a fer el màxim de mal possible, i obrir un munt d’interrogants.

Els fets de Boston són absolutament condemnables, però crec que ho és més la reacció desproporcionada esmerçada per la gent d’ordre. Aquest matar mosques a canonades en què es va convertir la cacera dels dos sospitosos principals és més pròpia d’una pel·lícula d’acció que no de la realiat d’un barri on, encara avui, deu quedar gent tremolant. I tot, per caçar a dos individus que, curiosament, no podran explicar-nos quines han estat les seves motivacions, car un ja és mort i enterrat, i l’altre té una ferida a la gola que pot ser que l’impedeixi parlar.

Per cert: ¿Ha transcendit la mort d’un jove que, per tenir el perfil dels acusats, va ser assetjat fins a portar-lo al suïcidi en les aigües de Rhode Island? O la dels dos magrebins detinguts sense proves, però titllats pel nostre benvolgut Ministre d’Interior de “tenir el mateix perfil dels terroristes de Boston”?

“Efectes colaterals” d’una sagnia en una ciutat massa semblant a Barcelona, massa integrada en la nostra closca de nou.

Però deixem els veïnatges privilegiats i aterrem a Dakka, la capital de Bangladesh. L’esfondrament del Rana Plaza de Savar, a pocs quilòmetres de Dakka, ha certificat l’evidència: l’estat del benestar en el que vivim se sustenta sobre la misèria dels emprenedors de Savar i de tants d’altres indrets on, com aquest, els edificis esdevenen rateres d’impossible sortida on, sense la marca “matança”, moren més de 300 persones així, de cop.

En conèixer els fets de Savar, he tingut un flashback al LeisureTech Hotel dels suburbis de Kampala. Un hostal per locals ubicat damunt d’un magatzem de plàstics i rodejat d’edificis, veritables laberints, de comerços i tallers diversos en edificis prou alts com per dificultar-ne la sortida. I tot, a les vores de veritables rieres de fang com les que es veuen en les imatges de l’estropici asiàtic.

Savar em recorda a Kampala com Boston a Barcelona. Dues cares d’un mateix món que només ens interessa quan la mort s’hi fa un forat i els mitjans s’acarnissen a mostrar-nos les conseqüències de tot plegat. S’hi acarnissa, però només xiuxiueja  unes causes que millor que restin amagades o ens podrien fer molt de mal::

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/04/l_incendi_de_bangladesh_treu_a_la_llum_el_costat_fosc_de_la_moda_41656.php

http://directa.cat/noticia/lempresa-reus-involucrada-tragedia-bangla-desh-esborra-seu-llistat-clients