La Font Gran

Pels més joves la Font Gran és avui dia un racó bonic de Taradell i poca cosa més. Pels que ja som grans és molt més que això. Abans era un punt vital de la vila puix que ella abastia, des del 1914, cinc fonts situades en punts estratègics del terme i el 1916 la seva aigua es va començar a instal·lar en cases particulars. Això fou degut a l’arribada a Taradell de l’electricitat el 1912 i a la compra d’una bomba, gràcies a un pacte amb el Sr. Domènec Sert, que la pujava fins al dipòsit fet al punt més alt del carrer de Sant Sebastià.

Però anem a les arrels. Molt segurament que el poble i abans que ell l’església de Sant Genís, que li va donar origen, es varen aixecar aquí per tenir a prop la gran font, dita inicialment Font de Sant Genís, almenys des del segle XIII. La font, com totes les aigües del terme, era propietat del senyor de Taradell i aquest en feia arrendament del seu ús als masos Molist, Madriguera i Bellpuig per utilitzar-la pels seus molins i per regar, segons documents que conservaven als masos.

Del segle XV en endavant consta que la utilitzaven els paraires o els que preparaven la llana per filar i teixir, que prop seu hi tenien una bassa o calciner per netejar-la i on el Gremi, des del segle XVII, hi va posar també un tint. Construïda la casa moderna, de finals del segle XVII en endavant fou la Casa del Gremi on es reunia i del segle XVIII en endavant hi feien les seves festes i, fins i tot, teatre. El casal està presidit per la imatge de Sant Sebastià, el seu patró, i més tard va servir per tenir-hi els safareigs públics quan, entrat el segle XX, aquests es varen treure de l’esplanada que hi ha a l’esquerre del pla de la font.

La necessitat d’aigua va fer que el 1760 es fes una mina en direcció a l’origen de la deu i que el 1790 es fes l’actual font de pedra picada amb el cap de lleó en relleu i sis fonts, que aviat es varen ampliar amb una setena canal, per això se li deia també les Set Fonts, nom amb el qual molts la coneixien. El gran plàtan de prop de 200 anys que li fa ombra, l’arranjament de la baixada feta entorn del 1934 i millores constants, com la supressió dels safareigs externs i l’enjardinament, la convertiren en un lloc entranyable per vilatans i estiuejants que anaven a prendre l’aigua amb anissets i que se n’emportaven cantirets d’aigua fresca.

El creixement de la vila féu que es necessités més aigua. Per això, es construïren pous i, fins i tot, un petit pantà per tenir-ne més reserva. Finalment, el perill de contaminació de la font, comú a gran part de les fonts d’Osona, feu que la font perdés la seva funció original i que l’aigua fos cada vegada més escassa per no cuidar la deu i ser menys necessària. Malgrat tot, la font i el seu entorn continua essent visitat i estimat per tothom i allà s’hi fan visites, trobades i es ballen les tradicionals sardanes vermut de la Festa Major i el seu bar restaurant és sempre visitat, com complint un deure de gratitud secular envers ella.

Antoni Pladevall i Font