Marcs emprenedors

Truquen a la porta i t’espanten. Només pot ser un veí, perquè on vivim, als suburbis de Miami, hi pots entrar si algú de les 2.133 cases et deixa. Dos marrecs equipats amb una regadora, una ampolla de netejatot, un drap i una esponja em somriuen. En un anglès precís, són blancs per ser clars, em proposen el que pretenen: rentar la bústia a canvi de pagar-los 5 dòlars. Calculo mentalment i ho trobo car –el sou base a la Florida és de 7,79 dòlars per hora, menys que la mitjana nacional que ara Obama vol pujar a 9 dòlars-. Dubto i abans no els tanqui la porta ja m’ho han rebaixat a 3 dòlars. Reben els 4 dòlars que tinc solts.

És la setmana blanca –incís, quina imatge més idíl.lica de Taradell emblanquinada- i en comptes de marxar a esquiar aprofiten per començar a estalviar. Dos dies després truquen de nou i s’adonen que ja m’han fet la feina. Les cases s’assemblen molt, encara que cap és idèntica. Llestos, em proposen fer-ho periòdicament, cada setmana o quinzena. Responc que no cal. Entre els xàfecs que aviat cauran dia sí dia també, i un drap de tant en tant, la podré mantenir en perfectes condicions. Surto a caminar poc després i els veig amb el seu skateboard per anar més ràpid i netejant un parell de les bústies, que sí són iguals a tota l’urbanització perquè la cartera pugui deixar i agafar el correu sense baixar del vehicle.

Amb només 10 anys tenen una empenta inaudita en entorns de classe mitja. Estalvien per adquirir algun estri o, fins i tot, per poder anar a la Universitat i començar la vida adulta –emancipar-se dels pares als 18 encara és el més habitual. Han fet el mateix que molts emprenedors: buscar quina feina està per fer al seu entorn i oferir un servei bo i competitiu, adequat al consumidor que als USA ho és molt i molt de consumista, vés per on! En dos anys i mig mai havia netejat la bústia, on hi entren sargantanes de totes les espècies. Ara llueix sota un sol abrasador.

Accions com aquesta fan adonar-te que la generalització clàssica de l’emprenedor nordamericà la porten a la sang. Potser perquè majoritàriament, tret dels maltractats indis, provenen d’immigrants amb fam d’aprofitar les oportunitats i millorar. Individualistes, massa competitius pel meu gust –ni el millor jugador de l’equip juvenil té garantit el lloc per l’any següent, ha de passar les proves- i on l’Estat no és mai la solució. El principi sagrat que “el benefici” és bo, i parlar-ne obertament encara més, funciona!

PD. No he parlat com prometia al darrer article d’en Marc C. perquè a Catalunya n’hi ha molts per escollir. Des que l’IDEC porta l’estadística, el 1997, Marc és el nom més posat als nens catalans. I pels meus càlculs això ve del 1974 almenys… però en parlarem quan torni a casa.