Ja té nassos la cosa, ja!

Coincidències de la vida em fan exercir un paper ben galdós entre els opinadors d’aquesta publicació digital tan agraïda i tan nostrada. Taradell.com ha esdevingut un referent d’informació local més enllà del marc osonenc i tot. Formar part d’aquesta família informativa és tot un plaer i un orgull personal que espero seguir gaudint en l’any que aquesta nit comença.

Avui és 31 de desembre de 2012 i ja fa 10 dies que els maies van acabar el seu calendari i van canviar de cicle, tot omplint Chiapas, la regió més rebel i somniadora del país dels maies, d’indígenes encaputxats i silenciosos, silenciosos i queixosos de la banalització feta de llurs tradicions més estimades.

Gràcies al Pare Noel, els catalans podem gaudir d’una tradició ben poc comercial: el tió de Nadal. Una tradició que, fent honor a les paraules de Francesc Pujols, “sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.

I ja que ens movem entre tradicions, permeteu-me que em faci petit petit, em surtin penellons a les orelles i recuperi el rostre de l’àvia Maria que, amb tendresa infinita, em desperta i em descolga del munt de llençols i mantes que em cobreixen del fred en aquella llitera d’aquell enyorat pis de Can Pep. Allà, just davant de Can Quel Martí, dalt de tot del carrer de Sant Sebastià.

– Lluís! Minyó bonic! Desperta, fill meu, que ja passa l’home dels nassos!

Escopetejat salto del llit i corro pel passadís per abocar-me a la finestra del menjador.

– Àviaaaa! Ajuda’m! Que no hi arribo!

I l’àvia m’aixecava un xic per a satisfer una curiositat que encara conservo.

El carrer desert i humit tan sols habitat per una boira flonja amarada de la difosa llum d’un sol llunyà era la únic resposta que es trobava el meu nas glaçat. Els caramells de Can Quel Martí distreien els meus ulls de marrec xic. I l’àvia, ben murria, em deia que potser ja havia passat i que, l’any vinent, m’havia de llevar un xic més d’hora per a poder escatir un misteri tan gran.

Jo, des dels meus 9 ó 10 anys de vida, li feia repetir amb incredulitat allò de l’home que té tants nassos com dies té l’any i rumiava i rumiava quin era aquell misteri que any rere any se m’escapava entre les boires d’un poble menut, d’una vila de muntanya.

No em toca pas a mi desvetllar el misteri de l’home dels nassos, com no em toca tampoc desvetllar el misteri del robust tió de Nadal o el dels tres reis de l’Orient que ja són amatents a sentir l’olor del barballó cremant.

A mi el que em toca és recordar la xocolata calenta que em regalimava pels llavis tot mirant-me de reüll un carrer per on, un any més, se m’havia escolat l’home dels nassos, un altre d’aquests personatges que vaig conèixer a la vila que m’ha fet un sant innocent.

Bones festes i millor entrada d’any per a tothom.