Si Catalunya fos Taradell

Que Taradell es mobilitzaria com mai el 25-N era indubtable. D’exemples, no en falten. Que s’organitzen autocars per anar a la manifestació de la Diada, onze autocars plens! Que la festa major cau en plenes vacances d’estiu, els carrers plens! Que els Tonis tornen a omplir el poble d’animals, tothom al carrer! Que en ple juliol calorós s’organitza un lipdub per a un concurs d’Antena 3 (sí, sí, una ‘tele’ espanyola), tots al carrer! I així, anar fent!

Què passaria el 25 de novembre era més o menys previsible! Però ha demostrat que la desafecció política dels últims anys es pot combatre si es posen sobre la taula temes que interessen i que, de fet, s’han gestat des de la societat civil. Potser aquí rau l’èxit: per la Diada qui portava la veu cantant no eren els polítics, sinó els catalans.

I Taradell no ha estat una excepció. Bé, sí que és una excepció entre l’èxit. El 25-N, una participació històrica de gairebé el 81%, onze punts per sobre de la mitjana catalana i de la participació d’ara fa dos anys al municipi. Per fi, la política ha aconseguit arribar a una àmplia majoria. Veníem de resultats pèssims de participació: un 65% en les eleccions generals de fa només un any o només d’un 57% en les últimes municipals. O d’un 51% en la consulta popular sobre la independència el 13-D del 2009, que, llavors, ja ens semblava molt! Quines xifres tan ridícules, que no menyspreables, vist el resultat del 25 de novembre, oi?

Una participació alta és la millor resposta en una democràcia, i més quan el país és atacat a tort i a dret, per terra, mar i aire, per l’Estat. El resultat ja és una altra cosa. Però Taradell, a diferència del que ha passat al conjunt del país, ho té clar: gairebé 9 de cada 10 votants van votar un partit partidari de la independència o de l’estat propi, com n’hi vulguin dir.

No hi ha dubte. Si Taradell fos un petit país, ara ja hauria aconseguit el seu objectiu. Ep! I sense oblidar la màxima prioritat: tenim un forat negre econòmic que s’ha d’aclarir.