Joc de diferències

Viure lluny de casa et fa valorar més el que hi deixes, adonar-te dels avantatges i les diferències. La memòria diuen que és selectiva i tria allò positiu, perquè sinó no sobreviuríem. Al contrari del periodisme, ofici al que m’he dedicat des dels 18 anys, quan el 1980 en Josep Autonell i en Vicenç Tarrats em van demanar que col·laborés amb ells com a corresponsals d’El 9 NOU. Per això quan en Joan Morcillo em va escriure per si volia col·laborar a la nova web de Taradell de seguida li vaig agrair l’oferiment. Em va sorprendre i alhora vaig pensar que era molt lloable que un professional com ell esmerci tant temps en una eina d’informació que ha esdevingut imprescindible pels que volem saber com es mou la vila i pels que la fan moure, sobretot amb les entitats.

Li ho vaig dir el vespre de la presentació. No fas un producte amateur, sinó professional però sense cobrar. És ben diferent. Ara que visc a Miami, en un país on l’Estat de Benestar no existeix, el voluntariat és clau perquè menys gent quedi fora de la societat. També passava a Mèxic, on avui tinc el cor ja que voten el nou president. Allà sort n’hi ha de les organitzacions de la societat civil per trencar la terrible desigualtat i avançar per un país més just.

En el cas del periodisme, per exemple, gràcies a entitats com Nuestra Aparente Rendición (NAR), on gent d’una trajectòria professional fora de dubte treballen de franc per mostrar que és possible anar més enllà i poder canviar un país que enganxa en molts aspectes. Amb rigor, per no perdre mai la credibilitat que tant costa assolir. Què vol dir això? Doncs, per exemple, que no publicaran mentides, ni insults ni copiaran sense citar la font. Probablement no podran fer investigació ni interpretació dels fets que els periodistes convertim en esdeveniments en publicar-los. Aquest tipus de periodisme és molt car. Sí que seran altaveus de la realitat mexicana o, en el nostre cas, de la vida vilatana.

Torno per tant a les diferències. Quan arribo m’admira l’autenticitat del nostre país; el paisatge divers; la gent activa, cordial i generosa; les menges variades, saboroses i properes; la història a cada racó i el clima. Però hi trobo a faltar més respecte per l’espai públic. Allà on visc no necessiten escombriaires. Ningú gosa llençar res al terra ni pintar cap paret que no sigui seva. Ara bé, tenen desenes de jardiners.

Els passos de vianants són sagrats, sense necessitat que els de Protecció Civil els resguardin perquè puguin travessar-los els caminants dels dimarts i dijous. Els límits de velocitat controladíssims. No et jugues la vida. Les normes s’han de respectar o mobilitzes a la majoria i promous que es canviïn o retirin. A l’escola pública on aprenc anglès no hi ha peròs que valguin: s’ha de vestir amb correcció malgrat la calor; ser puntual i no saltar-te tres dies seguits si no vols que t’expulsin. La llei és sagrada, encara que cadascú la interpreti com li convingui.

El control dels diners públics i la transparència de l’Administració segueix sorprenent-me dos anys després. Per això crec que malgrat que hi pugui haver corrupció, mai comparable amb la de Mèxic, o ineficàcia, hem de seguir amatents la gestió d’allò que és de tots. I implicar-nos-hi honestament.