Inici Opinió Un fantasma sobrevola Mont-rodon

Un fantasma sobrevola Mont-rodon

1
COMPARTIR

El Consell Comarcal d’Osona anuncia, a través d’una roda de premsa preparada amb antel·lació i sense que li tremoli la veu a ningú, que trien Taradell, en concret el veral agrícola de Mont-rodon, com a emplaçament per a la construcció del futur aeroport d’empresa que la Generalitat vol construir a la Catalunya interior. Seuen a la taula el president del Consell i alhora alcalde de Centelles, el senyor Miquel Arisa, l’enginyer responsable de l’estudi que, iniciat un any enrere, avala la idoneïtat de l’emplaçament, i els portaveus de la resta de formacions polítiques. Tenen els vasos i les ampolletes d’aigua de rigor al seu davant i semblen satisfets. Preguntat sobre la desaparició de les terres de cultiu que pot comportar una infraestructura d’aquesta magnitud, el president Arisa recorre a l’estadística freda: la pagesia representa, només, l’u per cent de la població activa.

Vint-i-quatre hores després, unes dues-cents persones de Taradell i de pobles del voltant com Tona i Malla assisteixen, amb els ànims més aviat encesos, a una xerrada informativa d’urgència que s’ha convocat a corre-cuita a Can Costa i Font per tal d’intercanviar impressions sobre una proposta tan sorprenent. L’ajuntament ha emès abans un comunicat de premsa avisant que un projecte de tal envergadura només pot tirar endavant amb un gran consens polític i social, però que tot just es compta amb dues setmanes per a posicionar-se a favor o en contra. Seuen a la taula improvisada, visiblement insatisfets, tres pagesos de tota la vida afectats en grau divers, l’Eudald Sentmartí de l’Hostal dels Frares, la Montse Lleopart del Colomer i en Lluís Muntal del Tei, i l’alcalde de Taradell, el senyor Lluís Verdaguer. No ha vagat de pensar ni en vasos ni en ampolletes d’aigua i, mentre els pagesos expressen el desconcert que senten d’encà que han conegut la notícia, l’alcalde Verdaguer insisteix que el poble de Taradell té la darrera paraula. La mestressa del Colomer, sabedora que l’estudi posa al centre de l’huracà el mas pairal de la seva propietat, que data del segle XII i alberga el famós Museu del Blat, destil•la, amb la veu trencada, però també amb l’orgull i la sinceritat de la gent que estima el lloc on viu, un desencant tan gran que esbotza les parets de la sala. El rebuig al projecte és unànime. La ràbia i el neguiteig dominen l’ambient.

Aquests dos moments, viscuts de manera tan diferent, mostren l’enorme esvoranc que s’obre massa sovint entre la classe política i la ciutadania. Dol adonar-se de com la prepotència i la barroeria corquen de soca-rel la imatge amable que sovint havíem associat als gestors de la cosa pública. Dol admetre la mediocritat i l’escassa categoria humana d’alguns polítics que ens governen immerescudament. El senyor Arisa ha estat prepotent quan ha menyspreat els nostres pagesos, alguns dels quals encara no poden agafar el son per culpa del fantasma tenebrós que ha agitat damunt de casa seva, i ha estat barroer presentant de cop i volta els resultats d’un estudi encarregat un any enrere sense haver-ne dit res abans a la ciutadania afectada.

El que tenim: alguns polítics perillosos que ens atropellen quan consideren molt beneficiosa per a la reactivació de l’economia la construcció d’un aeroport elitista que implica la pèrdua de sòl agrari de primera qualitat, la destrucció de masies de gran valor històric, l’arrasament d’un paisatge bellíssim i dosis molt altes de contaminació acústica, lumínica i medioambiental en general. Uns polítics que amenacen no només el món imprescindible de la pagesia sinó també la qualitat de vida de tota la comarca. Uns polítics que fan més por que pedra seca.

Crec de debò que un intent d’atemptat tan inqualificable no pot sinó frustrar-se, però sovint encara m’assalta la imatge porfidiosa d’una avioneta que sobrevola sorollosament el meu Mont-rodon estimat. Pilota l’aparell l’alcalde satisfet del poble veí de Centelles i, entre la seva reduïda tripulació, reconec la resta de polítics que l’acompanyaven el dia de la funesta roda de premsa. L’avioneta aterra perfectament, sense sobresalts inoportuns, a la meravellosa pista de l’aeroport d’empresa que ha sepultat per sempre, sota una llenca d’asfalt més negre que la sutja, més de dos quilòmetres de camps de conreu, masies antigues com el Colomer i el Tusell i múltiples marges, recs, boscos, terrers i xaragalls.

(* Article publicat a El 9 Nou a l’edició del 13-3-2009)

Antoni Pladevall

Escriptor

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
1 Comment
més nou
més antic més votat
Inline Feedbacks
View all comments
Santi Prat

Un bon dia un avi del poble em comentà que els de la Generalitat en tenien un que el pagaven per anar traçant diners sobre el mapa. Si tenim una línia de tren vella, renovem-la, si volem fer una línia d’alta tensió, aprofitem els traçats que ja tenim i millorem-los, si volem fer una aeroport per jets privats aprofitem el de Sant Fruitós. Perquè és tan complicat portar a terme solucions tan evidents? Perquè s’ha d’estar sempre pendent de per on te la poden clavar? Per què tanta mala fe si de vida només en tenim una?