Investidura o noves eleccions? Salvem la nació!

En ple estiu continua el gran circ de la política espanyola. Com en el circ real potser en aquesta època es preparen assajos per a l’hora de la veritat, l’hora de la investidura del president del govern d’Espanya. Pedro Sánchez ha demostrat sempre ser un gran funàmbul, un home que sempre es treu un nou truc màgic del barret. Està acostumat a caminar sobre la corda fluixa i fins ara mai no ha caigut. Té set vides com els gats. Però ara podria caure perquè, oh misteris del destí, és Puigdemont que té principalment a les seves mans tibar aquesta corda. Pot estirar-la o arronsar-la o bé petar-la i, per tant, Pedro Sánchez podria caure.

Ja és sabut que Junts pel Cat demana un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia pels condemnats pels fets de l’octubre del 1917 com a línies vermelles si vol els seus vots ara mateix imprescindibles per la investidura. D’entrada ja sabem que no hi haurà referèndum i pel que fa a l’amnistia és un tema molt polèmic. En el millor dels casos no arribaria a bon port en la totalitat, bé que Puigdemont ja ha dit i repetit que no vol una solució només per a ell. Però si Sánchez cada cop fa exercicis de circ més difícils, què podem dir del Tribunal Constitucional? Sembla que ho vol boicotejar tot. Fa poc, aprofitant les vacances la minoria en exercici d’aquest tribunal ha decidit suspendre l’ordre sobre la immunitat de Puigdemont si torna. Espanya, doncs, és un trencaclosques sense cap solució. Un país que fins i tot els tribunals juguen sempre de la part de la dreta i extrema dreta.

Aleshores, què cal fer? Ara mateix Catalunya sembla lluny de la independència. I si no podem tenir estructures d’Estat convindria si més no salvar la Nació. Ja sabem que dins Espanya ho tenim tot perdut, però mentrestant hauríem de tenir les eines per anar fent la viu-viu amb certa comoditat i no amb l’autonomia de quatre rals que tenim. Això sí, sembla que molts polítics que es diuen independentistes estan prou satisfets amb aquesta situació mentre puguin anar-se repartint la menjadora que donen els càrrecs. I al país, que el bombin!

Al meu entendre, dues són les claus més urgents que podrien salvar els mobles dins d’Espanya: els diners i la llengua. La situació d’opressió econòmica que viu Catalunya per part de l’Estat cada cop és més asfixiant. Els experts diuen que cada any hi ha més de 20.000 milions d’euros de diferència entre el que l’Estat recapta aquí i ens torna. EL PSOE afirma en aquest moment que vol canviar el model de finançament autonòmic. Però no ho podrà fer perquè la majoria d’autonomies estan en mans del PP i no ho permetran. D’altra banda, qualsevol moviment podria considerar-se una concessió a Catalunya i tot Espanya està disposada a “que los catalanes no nos roben ni un euro más”. O sigui que els catalans que en som víctimes ens convertim un cop més en botxins per als espanyols. Per tant, no hi veig cap sortida per aquest cantó, llevat d’acceptar les engrunes d’alguna reforma que no servirien pas per salvar la Nació.

L’altre aspecte cabdal és la llengua, el nervi del país. Sense el català Catalunya no seria Catalunya. Però sembla que això no preocupa molt als partits quan s’hauria de demanar-ne uns mínims compliments al candidat a la presidència del govern espanyol. Aquests mínims, entre d’altres, són que Espanya reconegui la unitat de la llengua de forma pràctica ara que és atacada un cop més per Vox i PP, que ens puguem dirigir-hi a les administracions centrals, que es respectin les competències de la Generalitat i especialment m’interessa l’oficialitat del català a Europa. Una oficialitat plena i no simplement que es parli a l’Eurocambra. El català, que és la tretzena llengua europea més parlada, ha de fer cap a Europa amb tots els ets i uts, perquè té també moltes conseqüències interiors. Hauria de ser la segona línia vermella per investir Sánchez. Si no ho tenim clar és que anem molt malament. L’ús del català cada cop està pitjor. I si no comencem a frenar-ho de dalt estant, estem al pot, agradi o no agradi sentir-ho. Mai la nostra llengua havia estat en un risc tan alt de desaparèixer.

No oblido que hi ha altres temes de primer ordre com tenir competències sobre els aeroports, ports, rodalies, edificis de l’Estat, etc. Segurament no tot és possible, però cal intentar salvar la Nació, és a dir, els trets més importants. Tot amb tot, no soc gens optimista perquè Espanya, sigui el govern que sigui, per tot només en donarà poca cosa. Si no hi ha uns mínims raonables es farà bé de votar en contra de qualsevol investidura. Això amb tota seguretat donaria pas a unes noves eleccions. Tal vegada espantaria molta gent amb el possible fantasma de l’arribada de la ultradreta al poder. Però si uníssim tots els vots indepes encara els podríem donar algun ensurt més. Senyors, cal triar entre morir asfixiats amb el cloroform del PSOE o plantar cara a la ultradreta i a tot el sistema espanyol d’una vegada per totes. O caixa o faixa. L’autonomisme i els partits neoautonomistes no ser serveixen gairebé per a res més que per al repartiment de càrrecs. Al poble li toca trabucar aquesta situació si té uns bons líders que l’empenyin, no líders que de la rendició n’han fet vida. De moment, només veig a Puigdemont per comandar la nau indepe. No queda cap més carta. Que tingui sort i, sobretot, encert en les decisions que seran de gran importància per al nostre futur com a poble.

Deia l’escriptora Maria Aurèlia Campmany que “ara que soc vella no penso pas rendir-me, encara que sigui tornar a començar amb les mans buides”. El problema és que el temps de vida de les persones i dels pobles no és il·limitat.