Ningú a Europa ha estat capaç de mobilitzar als carrers tanta gent com l’independentisme català en els últims deu anys

El poble català ha tornat a demostrar un cop més la seva força. I això no és populisme. Perdoneu-me el joc de paraules, però és la realitat. El gran èxit de la manifestació de la Diada organitzada per l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), Òmnium i AMI (Associació de Municipis per la Independència) ens ha deixat a tots bocabadats, especialment als enterramorts de l’independentisme que sempre troben motius per burxar en les nostres febleses. Però tant se val: hauran de podrir-se en el seu odi. Nosaltres seguirem endavant.

Un cop passada la gran manifestació voldria fer-ne algunes consideracions, que lògicament no són més que apunts personals:

1ª) Hem de reforçar la nostra autoestima. No hi ha cap força a Europa que sigui capaç de mobilitzar tants milers i milers de persones durant deu anys. Cap ni una. Sobretot, fem servir aquesta arma en el nostre relat que no hem de deixar-lo en mans dels enemics. Els fets són irrefutables. Poc importa si un any som uns milers més o menys. I ells, quanta gent porten als carrers?

2ª)En qualsevol manifestació és important el ball de xifres. I tot i que encara no s’ha inventat res per concretar-les amb exactitud és evident que la guàrdia urbana té el punt desviat quan es tracta de manifestacions indepes. El seu càlcul diu que es fa per assistents per metre quadrat. Ara només n’han comptat un per metre quadrat. És evident que la visita a una òptica no els aniria pas malament. Fa bé l’ANC fer el seu recompte particular, perquè així en el futur sempre s’hauran de tenir presentes les dues versions.

3ª) No es pot fer un torcebraç com ha fet ERC a l’ANC. ERC ha estat la gran perdedora d’aquesta manifestació. El president Aragonès va cometre un gran error en no voler anar-hi. I més ridícul ha estat la carta recomanant als afiliats de no fer-hi cap. Els polítics s’han de sotmetre a les crítiques del poble i esquivar-les vol dir tenir poca talla política.

4ª) El poble ha expressat el malestar per la política del Govern que va de recules com els crancs pel que fa a la proclamació de la independència. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però no es poden fer falses promeses. La taula de diàleg ha estat un fracàs total que no ha sorprès ningú. Lògicament, ERC s’emporta la major part dels pals per la submissió al govern de Madrid a canvi d’uns indults, que potser fins i tot seran revocats ben aviat per la “justícia” espanyola. I què passa amb els més de 4.200 encausats per activitats independentistes? És que aquests no tenen dret a l’indult? Si no poden complir les promeses si més que pleguin per dignitat.

5ª) La política dissenyada per Junqueras pot dur al fracàs no solament al seu partit sinó a tot el país. La major part dels militants, independentistes de debò no pinten res. Junqueras com Lluís XIV podria dir allò de “el rei soc jo”. Sempre parla com si només ERC pogués dur-nos a la independència i considera que les seves tàctiques són les millors i úniques. Un totalitarisme que pagarem part, perquè si el país aconsegueix alliberar-se alguna vegada no serà a força de parar la galta una vegada i una altra.

6ª) L’independentisme està més unit que mai, malgrat que ens vulguin vendre el contrari. Tots estem units amb el mateix ideal de sempre com s’ha demostrat en la manifestació. Una altra cosa són les picabaralles entre els partits que s’autoanomenen independentistes i que millor seria anomenar-los neoautonomistes. Renunciar a la unilateralitat, entre altres coses, com ha fet ERC ho demostra a bastament.

7ª) Tampoc és que JxCAT, és a dir, Junts per les Cadires, ha tingut un paper gaire galdós. Molt parlar de desobediència, però aquesta no es veu per enlloc. Pel cap baix han tingut l’encert d’anar a la manifestació, tot i rebre alguns xiulets. Tot amb tot, l’amenaça de la populista Laura Borràs de trencar el govern no sembla que sigui creïble, atès que ella està ara en un procés judicial i Jordi Turull, l’altre cap visible important del partit, està inhabilitat. Aleshores, qui seria el candidat a la presidència de la Generalitat? Misteris de la política.

8ª) L’amenaça de presentar una candidatura indepe a les pròximes catalanes que ha fet la presidenta de l’ANC, l’osonenca Dolors Feliu, ha produït butllofes a tothom, partits i tertulians. Gent amb bona fe sospiten que aquesta candidatura formada per activistes lliures dels partits podria debilitar el sobiranisme, perquè faria augmentar els vots del PSOE (PSC). Ara bé, algú creu que ERC i JxCAT són partits independentistes? En aquestes circumstàncies potser podríem passar llista de la gent que autènticament volem l’alliberament nacional, encara que no aconseguíssim la majoria. Almenys cadascú seria al seu lloc i podríem desempallegar-nos de la colla de vividors que ara ens governen.

9ª ) Després de tants mesos de tensions i males notícies respirem una mica. I tinguem un xic més confiança en el futur. D’entrada hi tornarem, tot i que forma més modesta, en la manifestació per commemorar el 5è aniversari de l’1 d’Octubre. I en els pròxims mesos sembla que la justícia europea haurà de dir alguna cosa sobre els nostres exiliats, una llista que encapçala el president Puigdemont. Esperem-ho.

10ª) L’escriptor Joan Sales deia fa temps: “Els catalans fa més de cinc segles que fem l’imbècil. Vol dir això que hem de deixar de ser catalans? No, això vol dir que hem de deixar de ser imbècils”. Amén.