El diàleg entre catalans: la tinta de calamar de Pedro Sánchez

“Ae victis! Ai, dels vençuts!, deien ja els romans amb tota la raó del món. La història en majúscula només l’escriuen els Estats o els grans imperis triomfadors en les seves batalles, mentre que la història en minúscula, la història de cada dia, l’escriuen també els poderosos o els que tenen alguna mena de poder.

Quan jo anava a estudi –ara en diuen anar al “cole”– vaig estudiar que la batalla de Trafalgar d’Espanya contra Anglaterra s’havia perdut pel pirata Nelson. Quan uns anys més tard vaig anar a Londres em vaig trobar amb una estàtua al centre de la plaça precisament de Trafalgar en honor de l’almirall Nelson. Vet aquí una visió oposada d’un mateix fet històric, segons allò de cadascun per on l’enfila.

En les relacions entre Espanya i Catalunya no costa gaire d’endevinar qui té el poder i, per tant, qui pot difondre el seu missatge. Uns anys de govern del PP amb un discurs tan imperialista i ultranacionalista espanyol va fer rebrotar l’independentisme. Els estaré eternament agraït.

La pujada al poder de Pedro Sánchez era i és d’allò més perillosa. Amb un llenguatge més suau, però amb el mateix fons ha deixat una mica empantanegat el procés. Cert que se li ha de reconèixer l’habilitat que ha tingut amb els indults. A la mateixa Espanya se l’ha combatut amb acarnissament. Però prou que s’ho ha cobrat amb l’aprovació dels pressupostos per part d’ERC i sobretot la renúncia d’aquest partit a la independència unilateral. Bingo!

Tot això ha anat acompanyat d’un llenguatge enganyós com no podia ser d’una altra forma en un espanyol amb poder. I com un calamar ha anat repartint tinta per confondre els catalans. En efecte, en lloc d’agafar el conflicte per les banyes s’ha inventat allò que el principal problema de Catalunya és entre catalans. Certament, no fa pas referència a les desavinences entre els partits sobiranistes sinó entre els catalans indepes i els unionistes com si els 52% dels vots independentistes fossin d’un gruix inferior als dels altres.O sigui que aquesta majoria no és vàlida si no coincideix amb la seva.

Aquesta idea que també s’ha encomanat al líder del PSOE-PSC a Catalunya –vull dir del PSC-PSOE– Salvador Illa expressada molt bé pel ministre Fermín Baños quan en els acords de la reunió de la darrera taula de diàleg assenyalava que “mai més una majoria s’imposarà a la minoria” a Catalunya. O sigui que mai una majoria indepe s’imposarà, però cal suposar que si és espanyolista, sí. S’entén tot, oi?

Aquesta reflexió tan barroera podria girar-ser en contra de Sánchez i del PSOE a escala estatal, perquè recordem que el PSOE només va tenir el 28,5% dels vots en les eleccions espanyoles. Això voldria dir que per aquest mateix raonament els catalans abans de seure’ns a alguna taula hauríem de demanar que primer es posessin d’acord els espanyols perquè no es pot negociar només amb representants d’un 28,5% dels vots. Elemental, senyors!

Però com deia al principi el poder és el poder i imposa el seu missatge. Tant li fa si és veritat o no. En temps de la República la revista humorística “El Be Negre” escrivia això: “Diu l’article vint-i-sis/que en cas de compromís/ el govern té atribucions/ per passar-se pels collons/ totes les lleis del país”. El poder no té entranyes.