El català, a la UCI: La immigració, un dels factors claus (1)

Per a una persona que hagi viscut tota la vida a Osona possiblement el títol li semblarà exagerat. Parlar de la UCI ( Unitat de Cures Intensives) no porta bons records a ningú. Però la nostra llengua està malalta ,molt malalta perquè cada cop es fa servir menys. Veurem si se’n sortirà . Ho comprenc, sobretot si és una persona gran que ha viscut el franquisme, un temps ple de persecucions. La situació ha canviat com un mitjó i avui tenim una escola en català, uns potents mitjans de comunicació tant nacionals, comarcals o locals, una Administració autonòmica i municipal en la nostra llengua. I, el més important, parlar en català al carrer ens sembla tan natural com la respiració.

Quin és ,doncs, el problema? Les causes són múltiples. Per a mi el factor demogràfic és el més important. Les dades a vegades ens ajuden a desxifrar la realitat. Al segle XV no hi havia ningú a Catalunya que parlés en castellà. L’arribada dels Trastámara va ser el principi de la lenta però progressiva castellanització de les classes burgeses. Durant l’època napoleònica a principis del segle XIX la població castellanoparlant ja era un 1%. Aquest percentatge ha anat augmentant de forma progressiva. Ara fa cent anys més o menys arribava al 10%. Curiosament durant el franquisme que va impulsar l’arribada a Catalunya de milers d’andalusos i de murcians mai el castellà no va passar el 50% de la població, tot i que havent-se establert principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona va ser el principi d’unes grans bosses de població sense gaire o cap contacte amb el català. Una situació que s’ha agreujat en els últims anys amb l’arribada de més d’un milió i mig de persones procedents de fora de l’Estat, moltes de llengua castellana que han vingut de Sud-Amèrica o d’altres indrets del món i que s’han escampat per arreu del país. En les circumstàncies actuals és pràcticament impossible que s’integrin a la nostra llengua per la pressió de l’Estat, pels mitjans de comunicació i d’oci, pel poc contacte amb món de parla catalana, perquè no el necessiten per treballar i perquè no tenim prou poder per integrar-los. En definitiva, pocs necessiten el català per a viure aquí i en molts casos ho consideren una nosa.

Curiosament ja durant la democràcia el percentatge de gent de parla habitual catalana havia baixat al 43% el 2003. I ara, segons les darrers estadístiques de la Generalitat i de la Plataforma per la Llengua, només som el 36,1% la gent del Principat que habitualment fem servir la llengua de Verdaguer. Això vol dir que ja som una minoria a casa nostra, uns estrangers. Segons estudis de l’ONU quan idioma té menys del 30% dels parlants dins d’un territori vol dir que està en perill d’extinció i, per tant, la situació del nostre idioma llengua és ben clar. D’aquí ve l’alarma que, per fi, s’ha produït perquè les veus que s’havien exclamat fins ara han estat silenciades. Es veu que el nostre mal no vol soroll, segons els que manen quan la realitat demostra tot el contrari, perquè per solucionar un problema primer cal tenir-ne consciència. Per tant ja veieu que tot Osona no emplenaria ni la meitat de L’Hospitalet.

Molts estudiosos consideren que l’Estat és el principal culpable de la situació per la persecució de tota mena que hi ha hagut al llarg de tots els segles, de manera especial amb Felip IV, Felip V, Primo de Rivera i Franco. Tot un bon “quartet”! No els falta pas raó. La persecució va ser sempre brutal, però el poble no va deixar mai de parlar català perquè la majoria de la població era d’aquí i tenia molt poc o nul coneixement del castellà a més d’un grau alt d’analfabetisme fins després de la guerra civil. Les ocupacions especialment militars per part castellana/espanyola ni les disposicions governamentals no van alterar gaire la composició del veïnat. A part d’alguns militars, guàrdies civils, notaris i mestres el poble català anava fent la viu-viu i els forasters eren minoria. Només es necessitava el castellà per a comptades ocasions i encara.

Ara tot s’ha capgirat. El factor demogràfic ha reduït sobretot l’ús de la llengua de mala manera. No es tracta d’anar contra la immigració, però aquesta ha estat descontrolada del tot. En vint anys Catalunya ha augmentat la població en un 25%. Aquest fet no ha passat a cap més país d’Europa i menys en aquells que tenen una demografia semblant a la nostra: Finlàndia n’ha tingut un 6,7%, Dinamarca un 9%, Àustria un 11% i fins i tot Espanya un 15% sense comptar Catalunya. D’aquell eslògan de Pujol “som sis milions” hem passat a tenir-ne 7, 72 milions . D’altra banda ha coincidit amb l’època de les vaques flaques de l’economia i per postres ara amb la pandèmia. Valgui només un exemple: el país ha passat d’un 12,3% de pobresa a 16,7%. Papers canten.

La immigració moltes vegades és positiva, però mai quan hi ha un allau i que, entre altres coses, ofega la llengua pròpia del territori i converteix els seus habitants en una minoria. Si dic que el català es troba en el pitjor moment de la història, malgrat tots els poderosos instruments que tenim a la mà i que no havíem tingut mai, és perquè el seu ús cada cop minva més i mai no havíem tingut un percentatge tan poc de catalanoparlants.. Parlo naturalment només de la Catalunya estricta, perquè la situació a la resta dels Països Catalans fa plorar. Ja se sap que quan es perd la paraula es perd tot. Per això el poeta Espriu ja deia que “hem viscut per salvar els mots, per tornar el nom de cada cosa”. Esperem-ho. Malgra tot estem vius.I com diu el tòpic mentre hi ha vida hi ha esperança…