Soc a casa, a Taradell, en una d’aquestes tardes de les primeries de setembre en què el vent bufa i els núvols retrunyen, tot baixant del Ripollès.
Plourà? No plourà? Ja plou.
I fugint del terrat on era, segueixo escrivint tot contemplant les grosses gotes que cauen, benefactores, per assaonar boscos i camps i, qui sap si, portar bolets!
Sempre igual, tu! Ja fujo d’estudi altra vegada. Però deixo d’embrancar-me per aquest terrer i fujo sud enllà, a la vila on s’ubica el què avui volia explicar.
El 24 d’agost són vigílies i el 25, Festa Major. I, per mi, que hi vaig col·laborar ja fa un bon grapat d’anys, són dies de Toca-sons. I com costa viure’ls de lluny estant! I quina sort de tenir parents i mitjans locals que et permeten seguir la festa Espanyes enllà!
Surt el sol, pluja curta. Cap bolet i terra sec. Seguim.
Des de Rota es veu Càdiz a l’altra costat de l’atlàntica badia. Ambdós indrets mantenen un diàleg històric i continu, un diàleg que és ben igual al que mantenen, any rere any, els sempre sorprenents Agutzil i Toca-sons, els sempre compromesos sometents i bandolers. I, un servidor, juntaire retirat i sometent en excedència, ho viu desde Rota, vila universalment sometent de temps immemorials. I és que és sometent des del fortí fenici d’Astaroth fins l’actual Naval Station Rota dels U.S.A.
De tant en tant, sometent trapella jo, creu la badia i em faig bandoler per un dia, passant a la disbauxada Càdiz, sempre rebel i llibertària, fins i tot quan hi governava el PP.
Com passa sempre que la Festa m’agafa per aquelles terres però, el neguit arriba, memòries i records s’envolen i l’enyorança senyoreja l’ànima d’aquest individu que, malgrat les distàncies, segueix la festa i mira de traslladar-la als seus fills que, de lluny estant i en veure retalls del Toca-sons canalla, exclamen a l’una: “Jo hi vull participar! Oi que hi anirem, papa?” empesos potser pels records d’un vellot que explica les facècies i anècdotes d’aquells dies de pólvora i danses, de penjar-se, disfressat de roca, al Dipòsit de Can Costa, perquè Bel guió ho diu i algú ho ha de fer, i enginyar, temps reculats els meus, la versificació del judici i el secret vedat, any rere any, de qui serà en Toca-sons.
I com vam patir sota el sol d’aquelles terres per les pluges d’engui com vam alegrar-nos en veure la Festa salvada per mans i més mans que fan vila i poble i s’entossudeixen per mantenir la flama d’aquest moment de trabucades, teatre i gaudi que destil·la amb murrieria i encert les essències de Taradell.
Gràcies doncs als mitjans locals, als parents que difonen la festa i autores aquelles persones que malden per seguir mantenint una festa que, amb vintiescaig anys, s’ha fet tradició de Festa Major.
