Com aquell qui no vol la cosa ja tenim a tocar la Diada. Aquesta vegada se’ns ha presentat una mica emboscada entre les branques de l’epidèmia. No es nota l’efervescència d’altres anys amb el neguit de l’organització de viatges o les tribulacions de les inscripcions per a la manifestació de la tarda. Tot sembla més suau gairebé com si tot tornés a començar de nou. Gairebé és això, perquè la Diada de l’any passat va ser de bany maria, de provisionalitat forçada per culpa de la pandèmia que ha colpejat de forma notable també el moviment independentista, que té els arrels sobretot en les mobilitzacions del carrer.
En fi, no és l’hora dels gemecs i sí l’hora de tornar al treball, tot i que les represes després de llargs períodes somorts es fan costerudes. Enguany la gran manifestació es farà a Barcelona i de forma més reduïda. Ja sabem que encara que les xifres d’assistents superessin el milió ja s’encarregaria la premsa cavernícola d’enterrar-nos un cop més. Ja hi estem acostumats i, per tant, no hem de caure en les seves provocacions. Al capdavall el moviment independentista té pujades i baixades com la vida mateixa o com la borsa. Per tant, cal saber llegir el moment que no és el més fort però tampoc anem a mal borràs.
És indiscutible que sense el carrer no hi ha res a fer. Deixar el procés només a mans dels polítics seria com deixar una guerra només a mans dels militars. D’aquí ve que l’Assembla Nacional Catalana sembla decidida a tornar agafar el timó d’aquesta nau que s’encamina cap a Ítaca, un viatge prou ple d’aventures. No fa pas falta que ens ho recordi la cançó, perquè ja ho veiem en el dia a dia. Cal desitjar també que els vents bufin al nostre favor.
L’ANC té clar ara tres coses: el carrer com a eix fonamental, la pressió als polítics i el desplegament internacional. El carrer ha de tenir l’última paraula per assolir la independència, perquè no n’hi haurà prou que els polítics la proclamin sinó que el més important serà defensar-la. No pot passar com la darrera vegada i deixar els polítics pràcticament sols. D’aquí ve que la manifestació d’aquesta Diada entre Urquinaona i el Parlament pot ser un bon assaig amb vista al futur quan sigui necessari que milers de persones hagin de defensar el Parlament fins que faci falta. La tasca no es presenta fàcil, però res no se’ns donarà de franc. No podem deixar abandonats uns polítics que puguin ser detinguts sense cap mena de resistència per proclamar la independència a la babalà.
La tercera pota d’aquesta taula–i no és precisament la taula de diàleg amb Espanya–és el desplegament de la diplomàcia a escala internacional. De fet ara tothom coneix la problemàtica catalana. Ja som coneguts i només ens resta ser reconeguts. Un bonic joc de paraules, fàcil de dir i difícil de fer. Oi tant! Alguns polítics diuen que encara que la taula de diàleg vagi malament si ha de ser-hi, perquè el món vegi la nostra lluita. Discrepo amb tots els respectes. El món, en aquest cas, la Unió Europea no fa cas de les paraules sinó dels fets consumats. Ja Maquiavelo deia que el poder ha de ser temut i no pas estimat per tal de ser efectiu. Només l’ocupació dels punts estratègics del país o si més no com a mínim del Parlament de forma majoritària obligarà a la intervenció de la UE. Ja en tenim de prou de fer el Pepet, de la revolució dels somriures mentre que més de 3.000 persones de la causa encara continuen represaliades i molts líders exiliats. Milers de catalans estan sota les urpes policials de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional o dels jutjats bé d’instrucció, del TSJC o del TS o perseguits econòmicament pel Tribunal de Comptes. No ho oblidem. En aquest sentit van les paraules de la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie que també és contrària a la taula del diàleg perquè pot fer la sensació que al país hi ha estabilitat i normalitat.
D’altra banda també hauríem de recordar, i encara bo que ho fa de tant en tant el president Torra, que el Tribunal Internacional de la Haia va declarar que la declaració unilateral d’independència de Kossove no és cap violació del dret internacional i que no hi ha cap norma en el dret internacional que no permeti les declaracions d’independència. De vegades oblidem fins i tot les moltes sentències internacionals que ens són favorables. En el cas de Kossove és més que evident, perquè Espanya no l’ha reconegut pensant que és una via per a la independència de Catalunya.
En definitiva, cal alegrar-se que l’ANC torni a agafar el timó del procés. Per a mi no hi ha més alternativa. Esperem que els polítics segueixin el rumb, perquè els vents no ajuden mai els vaixells que no saben on van.
