L’últim tango: El Barça sense Messi, sense diners i sense la Superlliga

En aquest món res no dura sempre, excepte l’estupidesa humana i alguna cosa més. No moltes. En un tres i no res tot pot canviar. Així un home pot fer-se milionari a la loteria per un cop de sort i un altre pot perdre la vida en un accident de trànsit. El món del futbol no és aliè a aquesta dinàmica. Els lectors ja haureu endevinat que em refereixo a la marxa de Messi del Barça quan dijous tot semblava que la renovació era a punt i el divendres es van trencar les relacions. El motiu és ben clar: a la caixa del Barça no hi ha ni un euro. La renovació del jugador argentí ha estat impossible. Acabats els doblers acabada la festa.

El deute del club barcelonista de la passada temporada arriba a 487 milions d’euros i el dèficit total és d’uns 1.500 milions d’euros. Cert que la pandèmia hi ha ajudat, però la gestió de l’anterior directiva de Bartomeu ha estat catastròfica i pot ser que, un cop finalitzada l’auditoria, potser serà qüestió de posar alguna querella. Mai no s’havia arribat a una situació tan catastròfica si més no pel que fa als diners. En aquestes circumstàncies ja es veu que era gairebé impossible la renovació de Messi, tot i que aquest s’hauria rebaixat la fitxa gairebé a la meitat. Però tot i així el club hauria passat sobradament el topall salarial marcat per la Lliga professional.

No s’acaba d’entendre com el seu president Javier Tebas no hagi tingut una flexibilitat més gran sobre els salaris quan hi ha hagut la pandèmia que ha causat nombroses pèrdues als clubs en no poder tenir públic als estadis, entre altres inconvenients. Ha estat un tret al seu propi preu, perquè els drets televisius internacionals segur que baixaran molt sense Messi. Faríem bé de no oblidar, però, que Tebas és un ultradretà reconegut, un feixista de cap a peus. No se n’amaga pas. Per tant, no seria estrany que prefereix quedar cec si el Barça perd un ull. Així són alguns espanyols com molt bé sabem. Això no obstant és una suposició meva i no em negareu que podria ser veritat.

Tebas, però, és intel·ligent i fa uns dies va anunciar un grapat de milions per als clubs per part d’una empresa nord-americana. Amb la porció que li corresponia al Barça representava una bona font d’ingressos i, per tant, li permetia elevar el sostre salarial i segurament tornar a fitxar Messi. Però el Barça i el Madrid no hi estan d’acord perquè això representaria hipotecar un deu per cent dels ingressos per televisió durant quaranta anys!

Els ingressos televisius són el cavall de batalla també de la Superlliga que volen crear el Barça, Madrid, Juventus i altres clubs de primera fila molts dels quals anglesos que, de moment, s’han esborrat del projecte sobretot per la pressió de Boris Johnson, el primer ministre britànic, cada cop més xenòfob, excepte a l’hora d’arreplegar les inversions estrangeres. Si el Barça vol continuar com ara sense ser una societat anònima ja ens podem oblidar dels grans fitxatges o de retenir alguna estrella. Només amb la pluja de milions de les televisions per les competicions internacionals administrada directament pels clubs i no com ara per la UEFA o la FIFA es pot igualar una mica el poder dels clubs amb inversors internacionals. Si la Superlliga hagués començat aquest any, el Barça hauria rebut d’entrada 300 milions d’euros, suficients per mantenir Messi i fitxar algú més. O sigui que si els clubs volen organitzar les competicions internacionals és perquè volen quedar-se amb els diners dels ingressos, sobretot televisius, que ara van a parar a mans de la UEFA o de la FIFA. I és amb aquests diners que el Barça podria competir amb un mínim de possibilitats contra els clubs anglesos i el PSG. Caldrà, doncs, no enterrar aquesta idea.

Ja sé que ara es buscaran tres peus al gat sobre la marxa de Messi. És el material periodístic del moment. Potser mai no en traurem l’entrellat. Tant se val. Morta la cuca mort el verí. Ara cal acomodar-se a les noves circumstàncies. El Barça ha sobreviscut a tots els entrebancs al llarg de la història. Curiosament l’any passat Messi volia marxar i ho va comunicar a través d’un burofax i se’l va retenir. Aquest any en canvi és el Barça qui li ha d’obrir la porta de sortida, malgrat que el jugador volia quedar-se. Com veieu, la vida és un tango. Messi ja ha ballat l’últim com a jugador blaugrana. Esperem que no s’hagi acabat el ball dels títols del Barça en les competicions europees.