Més enllà del futbol: L’Eurocopa, l’expressió del nacionalisme primari dels estats (1)

A hores d’ara no crec que hi hagi ningú tan ingenu que pensi que cal separar l’esport de la política. Si algú en tenia algun dubte l’Eurocopa de futbol, tot just acabada, li haurà deixat les coses ben clares. Hem vist com mai les expressions nacionalistes dels Estats en forma de banderes, himnes, pancartes, crits de tota mena, proclames a través dels mitjans de comunicació i per acabar-ho d’adobar no han faltat les manifestacions racistes dedicades sobretot als jugadors anglesos de color que van fallar penals en la final contra Itàlia.

Curiosament aquestes exaltacions nacionalistes poques vegades són reconegudes pels seus autors. Un exemple podria ser Aznar que sempre deia que no era un nacionalista espanyol en contraposició al nacionalisme català. Per això, entre altres coses va fer penjar la bandera espanyola més gran que coneixem a una plaça de Madrid. I sort que no era nacionalista! Passa, però, que els nacionalismes dels Estats són els únics autoritzats, mentre que els altres com el català no existeixen, si més no oficialment. Altra cosa és que siguem com una pedra a les seves sabates. Així que si no ets un Estat no pots participar tampoc en les grans competicions esportives internacionals, amb l’excepció d’Escòcia i Gal·les, perquè els britànics sempre han menjat a part.

Aquest menjar a part afecta sobretot als anglesos, els amos del món en segles passats i que ara s’han reclòs a casa amb el Brexit. Un tancament que ara es volia esbafar contra Europa conquerint l’Eurocopa, perquè des del 1966 no han guanyat res. En aquella ocasió va ser el campionat del món. Ara han quedat un cop més l’escapça. I això els ha produït un gran dolor, perquè no han pogut esclafar Europa ni futbolísticament parlant. Ells que encara tenen un esperit imperial i que en ocasió d’aquest torneig es veia d’una hora lluny que volien passar comptes. Per sort, podem estar contents que les fílies i fòbies quedin només en un camp de futbol. Però els sentiments són els que són i no es poden amagar.

Jo que de tant en tant escolto les ràdios angleses per tal que el domini d’aquella llengua no em quedi rovellat, haig de dir que he quedat embafat de totes les informacions sobre l’Eurocopa que tenien gairebé sempre un aire bèl·lic. Fins i tot el primer ministre Boris Johnson va autoritzar que les escoles comencessin més tard l’endemà de la final si guanyava Anglaterra i també recomanava que les empreses fessin els ulls grossos si els treballadors arribaven tard a la feina. Per postres, algun jugador destacat de l’equipo anglès ha acusat Boris Johnson dels actes de racisme, perquè temps enrere va tenir unes paraules racistes contra les dones musulmanes. Les males companyies no porten alegries.

D’aquest senyor no m’estranya res. És més, no entenc com un poble entenimentat i bressol de la democràcia li hagi pogut donar els regnes del país. El populisme ha arribat a Anglaterra. Malament rai. Cal dir que de moment se’n surt prou bé pel que fa al Covid. Veurem, però, què passa amb la frontera d’Irlanda i amb la possible independència d’Escòcia. Per cert, algun diari d’Escòcia se n’ha fotut a cor què vols de la derrota d’Anglaterra i molts bars han guarnit les façanes amb la bandera d’Itàlia. I no ha passat res. No puc estar de preguntar-me què hauria passat aquí si algun diari s’hagués mofat de forma tan clara de la derrota espanyola en les semifinals contra Itàlia. Els jutjats ja anirien plens de noves causes. I no serà pas que no tinguin feina… Bona és la justícia si no li doblés la malícia.

Cal reconèixer, doncs, que pel cap baix els britànics tenen un sentit de l’humor del tot admirable. Menys admirables han estat els incidents tant a dins com a fora de l’estadi de Wembley a la final. L’ambient s’ho portava i semblava que els més guerrillers del públic tenien carta blanca. Un estadi que semblava més ple que un un partit normal i això que en plena pandèmia en teoria s’havia reduït l’aforament. Naturalment no es van mantenir les distàncies entre els espectadors i no vaig encertar de veure molta gent amb les mascaretes.

Veurem quina transcendència sanitària tindrà en les pròximes setmanes. Si l’himne britànic diu que “Déu salvi la reina” posats a demanar li haurem de suplicar que als europeus ens salvi de tota mena de pestes, de totes. Aquí i allà Déu dirà.