Inici Opinió El meu adeu a Joan Roma Garolera, un homenot de Taradell

El meu adeu a Joan Roma Garolera, un homenot de Taradell

0
COMPARTIR

Per als taradallencs  que vivim fora i que ja som mica granadets en anys segur que la secció de defuncions és una de les més llegides de TARADELL.COM. És el pes dels anys, el pas inexorable de l’edat. Cada mort d’una persona que coneixies des de la infància és com una punyalada al cor. En els últims temps recordo, entre altres, els adeus de Jaume Miralpeix o de Dolors Casany. I ara fa unes setmanes que se’n va anar en Joan Roma, un dels personatges més populars, tot una institució al poble. He trigat una mica per fer-ne un recordatori perquè amb la situació de la pandèmia em semblava que no era oportú parlar de morts, de dol. Sembla que ara el virus ens concedeix un parèntesi, una pausa. Toquem ferro.

Quan es mor una persona tots tendim a elogiar-ne les seves qualitats, de vegades de forma exagerada. M’agradaria no incórrer en aquesta flaquesa, perquè en Joan no era un sant ni un dimoni. Ha estat una persona normal, amb un caràcter fort i de vegades esquerp. Cal dir que de petit va perdre la seva mare i tampoc no va tenir una vida de color de rosa. Per tant, hauríem d’intentar comprendre sempre els altres perquè en el disc dur de cada cervell s’hi allotgen les trompades de la vida, els vents que massa sovint ens bufen en contra.

Aleshores, per què faig una glossa d’en Joan? Simplement perquè va ser un taradellenc de cap a peus, un personatge singular i irrepetible. Josep Pla té un llibre que es diu Homenots dedicat a una seixantena de persones molt importants en la vida de Catalunya. Lògicament ell no sortirà mai a la Viquipèdia o a l’Enciclopèdia Catalana. Però podria sortir a una enciclopèdia de Taradell. Segur que ja té espai a “Fent memòria”, l’espai d’aquest grup que recerca la història local. Forma part d’ aquestes persones que al llarg de la vida ens han deixat infinitat de petites petjades que aplegades formen un gran llegat de com ha estat la vida del nostre poble. En definitiva, un homenot de Taradell.
De petit ja va ens va demostrar la seva capacitat de servei. Quan anàvem a estudi –a llavors es deia així  anar al “cole”– sempre era el primer d’arribar-hi per encendre l’estufa. En una sala prou gran era difícil sentir-ne l’escalfor, però com que érem tanta gentada gairebé no sofríem el fred en uns hiverns amb baixes temperatures, glaçades i sovint amb neu. Ell va continuar amb aquesta tradició d’encendre l’estufa en els molts anys que va treballar a Can Benguerel.

Durant molts anys va ser cobrador dels cotxes de línia de Can Prat. Aleshores aquests vehicles tenien un cobrador i no com ara que el xofer fa aquest servei.

A quarts de nou del matí un cotxe, generalment el número 2, anava a Balenyà i hi restava fins que arribava el tren que duia el correu ordinari i els diaris. Per matar el temps hi havia una cantina i a l’hivern una estufeta a la sala d’espera. No cal dir que la brutícia dels urinaris més o menys era com ara. Algunes coses semblen eternes, no tenen solució.

La seva presència tanmateix es feia notar repartint avituallaments en la marxa Rupit-Taradell, la caminada organitzada pel Centre Excursionista, o ajudant a fer mones de Pasqua a Can Mont-rodon o bé coent les botifarres dels entrepans que es venien durant els partits del nostre equip de futbol. Com se sap, els diners aconseguits en el bar i en les tires de les rifes durant el descans són una base important per a l’economia del club. I és gràcies a aquests voluntariats que les coses rutllen encara que poques vegades s’agraeix. Sempre deia que tenia un secret per coure-les bé. Llàstima que s’hagi emportat el secret a la tomba així com els amagatalls que sabia per anar a caçar bolets.

Per raons familiars havia compartit amb ell dinars a Ca l’Esquís i entre cullerada i cullerada de la bona menja de la Felisa ens desgranava la vida i miracles de tot el poble. I quan dic tot no penseu pas exagero: estava al corrent de tots els ets i uts de la vida taradellenca. Fins i tot sabia quina marca de cotxes tenien molts vilatans. També vaig poder comprovar que almenys una persona era més xerraire que jo. Qui ho havia de dir!

També li agradava el tir al plat o bé anar a caçar. L’afició per la cacera li venia del seu pare que solia anar-hi amb en Viloi, en Mont-rodon, en Pla i en Pepet del Reig, el meu tiet, entre altres . Durant l’estada a la Residència cap al final de la vida la seva presència es feia notar. Oi, tant! Era a tot arreu i a més tenia mans i llengua. Tan bon punt anava a la cuina a tastar els macarrons per veure si tenien bona olor, com arrenglerava les files de cadires per a l’actuació de la coral, de la qual va formar part, com adobava qualsevol estri per malgirbat que fos. En definitiva, encara que sigui un tòpic, va ser geni i figura fins a la sepultura.

Benvolgut Joan ja sé que no em llegiràs. El llegir no era el teu fort, però estic segur que algú t’ho explicarà. Crec que amb la teva veu de trompetista –ep, no “trumpetista” de Trump, que aquest és una mala persona– et faràs escoltar arreu. Segurament ja n’hauràs dit de quatre fresques a Sant Pere. No desitjo pas que descansis en pau. Ca, home!, això aniria contra la teva personalitat. Tu necessites un lloc de bullanga, de fressa, de xivarri. Si el cel és un lloc tan tranquil com alguns diuen que no comptin tampoc pas amb mi.

Ara ja deus saber si el teu estimat Espanyol pujarà a primera o bé què passarà amb el “liu“, com deies tu, sobre el futur de Marc Márquez i a sobre podràs veure totes les curses de motos i els partits de futbol de franc. Déu n’hi do! És l’avantatge de viure per sobre de la terra, més enllà de les boires. I acabo amb un prec: allà on siguis només et demano que siguis fidel a tu mateix per sempre més. Per sempre.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments