Inici Opinió La postguerra a Taradell (10) : Joan Segarra, el gran capità, un...

La postguerra a Taradell (10) : Joan Segarra, el gran capità, un vilatà més

1
COMPARTIR

Amb aquest article acabo el “colebrot” sobre la postguerra a Taradell. Vaig començar parlant dels “senyors”, aquelles persones procedents sobretot de Barcelona que passaven l’estiu a casa nostra. I acabaré parlant d’un “senyor” que es va convertir en un taradellenc més i que fins i tot està enterrat a la nostra població. Em refereixo a Joan Segarra, el gran capità del Barça.

Segarra ha estat un dels jugadors més importants en la història del club com ho mostra el seu palmarès: 2 copes de Fèries, 4 Lligues, 6 copes del Generalísimo, 3 copes Eva Duarte i 2 copes Llatines. No està pas malament,oi? Va ser un jugador que podia jugar en diverses posicions i en totes elles sobresortia. Però el més important era la seva capacitat moral d’influir sobre els altres, aquest plus que no surt a cap estadística, però que li va donar galons per ser el gran capità. Un total de 16 temporades va jugar amb el club blaugrana (1949-1965 )i va disputar-hi 528 partits oficials. Té una pàgina ben destacada en la història de l’equip de Joan Gamper.

Això no obstant, no vull pas parlar-vos avui de les virtuts futbolístiques d’aquest jugador sinó del seu arrelament a Taradell. En efecte, durant alguns estius aquest barceloní es va allotjar a una casa particular. Després vivia a la torra davant de Can Mascarell fins que finalment es va fer una casa a la vora de la carretera de Viladrau . Va ser la seva residència fins al darrer moment de la vida.

Des d’un bon principi va voler ser un vilatà més. Acostumava anar a fer un cafè a alguns bars del poble. Recordo que la primera vegada que el vaig veure entrar a Can Tuneu es va produir un gran silenci. Tothom estava pendent d’ell. Però ben aviat es va desfer el glaç en dir-nos que volia que el consideréssim un taradellenc més, que el valoréssim com a persona i no com a jugador perquè un cop retirat del futbol aleshores potser ja no seria tingut com un més de la colla, atès que pensava viure aquí de forma permanent. Això em va impressionar perquè demostrava una gran humanitat. Si em permeteu un castellanisme que ara està molt de moda diria que era una persona”campechana”. Ep, res a veure amb el rei. Com a capità, però, va recollir sis copes del Generalísimo , perquè vivíem en ple franquisme. Recordo també que imitava molt bé la veueta del dictador i ens petaven de riure.

Segarra naturalment va fomentar el que en diríem la marca Taradell. Cada estiu venien retratistes de les revistes esportives i sempre sortia en portada bevent amb porró aigua de la Font Gran. Era la portada clàssica de cada pretemporada. Aleshores teníem la revista Barça, òrgan del club, i RB (Revista Barcelonista) que feia d’oposició a la junta. La premsa esportiva gaudia d’una llibertat que no tenien pas altres publicacions . Les revistes es disputaven a cor què vols entrevistes amb Segarra.

De forma particular vull agrair-li l’aportació al serial que vam fer a TVE Sant Cugat sobre els 100 anys del Barça. Jo n’era el guionista i per amistat personal ens va obrir les portes de casa seva. Segarra no acostumava a dar entrevistes un cop retirat. La llàstima és que TVE no va saber comercialitzar la sèrie com si va fer després TV3 sobre la mateixa efemèride. Però això ja són figues d’un altre paner.

Per tot plegat celebro que la pista poliesportiva de la Roca porti el seu nom. Segarra ha estat un taradellenc més com ho prova que va voler ser enterrat en el nostre cementiri. És per tant molt escaient que es recordi de forma permanent la seva figura i que en quedi algun record per a la posteritat. Honorem la seva figura i també el nostre poble que sap reconèixer els mèrits dels vilatans il·lustres.

Finalment, tampoc no voldria estar-me de tenir un record per a la Roser Oller, coneguda com la Capell, que era el cognom del seu marit mort en un accident de trànsit. La Roser era una persona de gran cultura, mestre de música si no vaig errat i exdiputada al Parlament, entre altres moltes activitats. També va ser propietària d’algunes cases de pagès. A Taradell va desplegar una gran activitat cultural. Ella va ser la patrocinadora del premi literari Jordi Capell, ara a mans del municipi. Sempre recordaré les llargues tertúlies que teníem al jardí de casa seva quan vivia a Cal Correu, al costat del “Colmadu”. Era una persona patriòtica de cap a peus com moltes altres que van viure períodes estiuencs entre nosaltres com el poeta Pere Quart.

Espero que amb aquests deu articles hagi contribuït a engrossir la memòria història del poble. Per fortuna disposem de molts llibres i articles sobre el passat de la vila a càrrec de mossèn Baucells i de mossèn Pladevall, sobretot. Un tresor que tenen pocs pobles. Però potser els anys de la postguerra tenen pocs comentaristes. D’aquí ve la necessitat que tothom qui pugui en faci més aportacions.

Per fortuna, el Taradell d’ara no té res a veure amb aquells anys grisos. Recordem que a principis del segle passat era un poble sobretot agrícola. Després de la guerra vàrem dedicar-nos a la indústria tèxtil. Durant molts anys vàrem escoltar el brogit dels telers i el toc de les sirenes que de bon matí feia despertar els treballadors per anar a les fàbriques. Aquestes dues primeres dècades de segle ha imperat el sector serveis i ara ja som de ple a l’era digital.

Com em diu un parent, ara a Taradell hi ha de tot. Esperem que un cop passi l’epidèmia, la marca Taradell tornarà a surar. Per això cal superar les baralles de campanar, molt pròpies de tots els pobles, i sobretot saber-se vendre com ja es fa en alguns esdeveniments importants. El futur pinta bé. Endavant les atxes!

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
1 Comment
més nou
més antic més votat
Inline Feedbacks
View all comments
PLADEVALL ARUMÍ ANTONI

Moltes gràcies, Ramon, per aquest article tan just i avinent sobre el caràcter bonhomiós del gran capità del Barça i el seu desig, ben acomplert, de viure com un taradellenc més.