Inici Opinió La postguerra a Taradell (9): Un desert informatiu de llarga durada

La postguerra a Taradell (9): Un desert informatiu de llarga durada

0
COMPARTIR

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, que no és resignat”. Així cantava Raimon la situació que es vivia sota el franquisme on qualsevol crítica era ofegada o castigada amb penes dures. Només l’Església tenia algun marge per a les seves publicacions. És aquí on la parròquia va aprofitar aquesta escletxa per tirar endavant la revista “Taradell“, un mensual que va sortir com a suplement del full parroquial.

Era l’any 1949 i fa pocs mesos en vam celebrar el 70è aniversari. Aquesta publicació fundada per mossèn Vilacís ha mantingut el batec informatiu del poble perquè sempre ha publicat molts articles que van més enllà del caràcter parroquial. Ha sortit sempre cada mes malgrat la tasca que això representa i superant totes les adversitats. L’actual director és mossèn Baucells. “Taradell” té el mèrit, a més, de ser la publicació més antiga en català. Per tant, faríem bé de conservar aquest patrimoni. No tots els pobles han pogut gaudir d’aquest privilegi.

Pel que fa als diaris editats a Barcelona eren bastant ensopits, sense suc ni bruc. Només hi havia diverses opinions en la secció internacional o en els esports. Aquests diaris arribaven a Taradell cada matí en el cotxe de línia cap a les onze, que els recollia del tren a l’estació de Balenyà. En ocasions el tren arribava tard o potser fins i tot ja s’havia d’esperar l’endemà si l’avaria era greu. Els retards de la RENFE si fa no fa eren com ara. Hi ha coses que són eternes. El repartiment es feia a domicili, perquè no hi havia cap quiosc.

El dilluns era el dia més desitjat per la gent que seguia el futbol. A llavors només es publicava la “Hoja del Lunes” i els altres diaris feien festa. Les publicacions específicament esportives com “Lean“, “Vida Deportiva” o “Barcelona Deportiva” només es podien vendre a partir de la una de la tarda. Però ja se sap que feta la llei feta la trampa.

Les senyores podien gaudir amb el safareig sentimental de revistes del cor com “Hola“, “Lecturas” o “Diez Minutos” que tenien les perruqueries. Els infants vam aprendre a llegir com aquell qui diu amb els tebeos “Roberto Alcázar y Pedrín”, “Hazañas Bélicas“, “Superman” i sobretot el “TBO” que tenia un caire familiar, interessant i molt ben fet. També els que s’interessaven amb fets de sang i fetge podien comprar “El Caso“.

D’altra banda, un país encara sense televisió, la ràdio era el mitjà més normal de comunicació. A partir dels 50 va arribar pràcticament a totes les cases. Deixant a part el petit parèntesi de Ràdio Taradell, explicat en capítols anteriors, possiblement Ràdio Vic era la més escoltada perquè era la que se sentia millor per proximitat. El problema era que durant algun temps hi havia restriccions de llum en dies alterns i els dies de restricció de Taradell no coincidien amb els de Vic.

La secció de discos sol·licitats era una de les més seguides tant a Ràdio Miramar com a Ràdio Andorra, aquesta emissora amb molta potència especialment als vespres. Un programa amb molta audiència va ser el consultori de l’Helena Francis, una mostra més de l’ambient emocional que es vivia aleshores. En general eren les dones qui s’adreçaven a aquesta consulta, que després es va demostrar que era un home, per exlicar els problemes sobretot conjugals, especialment de marits infidels. La recepta era gairebé sempre la mateixa: paciència i i uns polvos –ep, polvos cosmètics d’una marca– per superar totes les circumstàncies adverses de la vida.

Els afeccionats al futbol seguíem els diumenges els carrusels esportius. A diferència d’ara no es donaven preferències als gols, sinó que es connectava amb tots els camps de forma ordenada i sense interrupcions. Per tant, potser t’assabentaves d’un gol molts minuts després d’haver-se marcat. El problema eren els partits nocturns. Com que les emissores eren d’OM –la FM encara no existia– era molt difícil poder-les sintonitzar bé a partir de les set de la tarda. I per postres, a les deu s’havia d’interrompre la connexió per donar pas al “Diario Hablado” de Ràdio Nacional, conegut a la resta de l’Estat como “El Parte“, talment com si seguissin els butlletins de la guerra. Aquest qualificatiu no anava gaire desencaminat.

La llei de premsa i imprenta anomenda la llei Fraga de la dècada dels 60 va obrir una escletxa informativa. Alguns diaris i revistes ho van aprofitar però molts van ser forçament multats pels atreviments. Per tal de tenir-ho controlat tot, estava estipulat que el director de qualsevol publicació havia de cobrar pel cap baix tres vegades més que el redactor més ben pagat. D’aquesta manera s’assegurava que els directors farien bondat per conservar el sou.

Aquesta llei va estar en circulació fins ben entrada la transició. Recordo que quan jo vaig ser el primer director d’El 9 Nou en teoria tenia un contracte espatarrant. De ser cert a la pràctica jo m’hauria fet aviat una casa. Per sort, els primers temps de la transició encara no hi havia la declaració de renda o els controls eren molt baixos. Moltes vegades penso que la responsabilitat econòmica i sobretot penal que vaig assumir em podia haver costat molt car. Em va tocar viure també la solitud i la ingratitud dels directors.

Però la il·lusió de servir a la comarca i de fer-ho en la nostra llengua era més gran que tots els perills que molts no sabien veure.

També amb altres companys vam aconseguir que El 9 Nou es publiqués íntegrament en català en un temps en el qual poca gent el sabia llegir. Això va fer tanmateix que els d’El Punt ho fessin tot en català. D’aquesta manera l’exemple d’El 9 Nou es va escampar per tot Catalunya: per fi, teníem informació de proximitat i en la nostra llengua. Són detalls que no sortiran a cap enciclopèdia, però que marquen unes fites. I molt orgullós d’haver-ho fet.

Els últims anys el panorama informatiu ha canviat del tot. Ara estem saturats de tanta informació. Internet ha estat una gran revolució més gran que no pas la televisió. Gràcies a les xarxes socials qualsevol idea pot ser defensada bé que hi ha molta escombraria. Per tant, cal saber garbellar tota la informació. Gràcies a internet, doncs, avui puc escriure aquest article a TARADELL.COM que informa diàriament de tot el que passa a la vila. Això era un fet impensable fa uns pocs anys. I que duri!

Tot amb tot, els grans mitjans de comunicació continuen estant en mans del grups econòmics poderosos. Amb el franquisme teníem la censura política i ara tenim la censura econòmica, que no és pas menys perillosa. Ahir, avui i sempre el diner mana a tot arreu. Com diem en català, “tot el que no són pessetes són punyetes”. A la regalada.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments