La plaça Santa Llúcia, la reconeixem per la seva capella construïda a mitjans del segle XVI.
Però una història que se sap poc sobre la capella, és que havia tingut un santer o ermità. Aquest santer voltava pels pobles i recaptava diners per la santa. L’ermità voltava amb una capelleta i repartia entre els devots estampetes. Al mateix temps oferia les “pedres de Santa Llúcia”, o pedretes de ferrer. Aquetes pedretes eren conegudes per ser guaridores i per treure les brosses dels ulls. L’últim ermità que coneixem és Joan Barris, nascut al 1834. Ell era considerat el santer de Baix per poder-lo distingir del santer de Dalt, que recaptava diners per Santa Llúcia de Sant Martí de Sobremunt.
L’ermità portava una barretina musca, la que té el color morat com a dominant, i una faixa a la cintura. Sempre portava la capella arrodonida del capdamunt, i amb una reixa de ferro per protegir la imatge. A la part inferior d’aquesta capella, hi havia un calaix per guardar l’almoina.
Les Pedres de Santa Llúcia
Les pedres que venia, les anomenades pedres de Santa Llúcia, són uns fòssils nummulits, un tipus de material que tenen forma plana, més o menys circulars. Les pedres tenen dues cares, en una hi ha un espiral en forma de corn marí, i a l’altra una mica de relleu al mig. Aquesta forma recorda a un ull i d’aquí que se’n diguin ulls de Santa Llúcia.
Abans eren considerades ulls de Santa Llúcia, ja que es desconeixia que era el fòssil d’un cargol marí. Són considerades unes pedres remeieres, aptes per treure les brosses dels ulls. Servien tant per curar animals, com per curar persones. La pedra es passava per l’ull de l’animal o la persona mentre es cantava una cançoneta/oració màgica:
Brull, brull
Bofarull
una brossa tinc a l’ull
que no li vull
que no li vull
Sembla ser que el mal d’ull desapareixia, després de fer el ritual. Hi ha algun indici que Brull era una divinitat paleocristiana que guaria i que amb l’arribada del cristianisme va passar a ser Santa Llúcia. A la zona de l’Empordà i Mallorca aquestes pedres són pedres que es troben a la platja i que tenen la mateixa forma, però són llises. Les pedres de Ferrer, en canvi, són els esquitxos que fan els ferrers al treballar el ferro i que donen també la forma d’un ull.
Míriam Martínez, historiadora
