Inici Opinió Dilluns de Pasqua: Va de mones!

Dilluns de Pasqua: Va de mones!

0
COMPARTIR

opinio Lluís granTot passejant per Taradell amb la família, se m’escapa una criatura corrent i xisclant fins que enclasta el seu nassarró a l’aparador del Xocolater de Taradell. L’altra, més menuda i un xic més lenta, intenta travessar el vidre amb la seva maneta tot frissant per untar-se el dit en la mona d’en Willy Wonka.

Jo me’ls miro i em recordo triant la mona rere els vidres de Can Monrodón i gaudint de la que em portava la padrina en temps menuts. D’aquells aplecs, sovint al capdamunt del Carrer Sant Sebastià, als d’ara, just a l’altra punta de la vila, han passat un bon grapat d’anys.

Ara, pels volts de la carretera de Viladrau, ens apleguem en família per lloar una festivitat, l’origen de la qual s’ha perdut pels més menuts, però que fa les delícies de xics i grans i permet gaudir de tradicions que, aquí sí, la meva memòria em porta lluny de Taradell.

És a La Palma de Cervelló i al veí poble de Balenyà on he viscut caramelles i ball de bastons a cor què vols. Tradicions que he viscut sempre en masculí. El masculí dels homenots de La Palma cantant a veu de tro amb mon tiet enmig de tots; i de les gardeles dels bastoners de Balenyà, traient estelles dels bastons, i, la memòria els veu així, farcits de cosins i tiets d’aquest indret tan nostre.

És curiosa la relació d’un Balenyà masculí i un Taradell femení i, quan hi penso, crec que tot és tan simple com que, de Balenyà és mon pare i de Taradell ma mare.

Relacions familiars que floreixen com la primavera i que em porten de nou a les mones, però no pas les de Pasqua, sinó les que diuen que són les nostres parentes més properes. Els bel·licosos ximpanzés, els de la mona Xita d’en Tarzan -que fonts ben informades diuen que era un mascle-;  i els amorosos bonobos, espècie ocultada històricament i que va aflorar fa encara no cinquanta anys per demostrar-nos novament que, fins i tot, les espècies més properes són capaces del sublim i no només del macabre.

Les mones marquen el camí i els homes, mones pelades com som, potser hem de començar a aprendre d’ésser un xic més bonobos i una mica menys ximpanzés, és a dir, posar les carícies per davant les bufetades, feminitzar les nostres societats i pensar que un món construït sobre el coneixement mutu, el cos a cos i les relacions fraternals sempre serà millor que un planeta de fronteres closes i violència desfermada per imposar el nostre parer.

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica