Quan en Joan em va recordar que em tocava article coincidint amb Carnaval, vaig estar temptat d’escriure sobre això. Sobre les festes de Carnestoltes i la revitalització que han tingut de la mà de la Ràdio i tota la pesca.
Però, en adonar-me’n que la disbauxa arriba a Taradell per Santa Eulàlia, he preferit disfressar-me d’historiador i treure a la llum uns fets que potser ja són història o potser no. Uns fets que parlen de clandestinitat, de lluites veïnals i, com no pot ser d’altra manera, tenen Taradell com a protagonista.
Un protagonisme compartit amb qui subscriu aquestes lletres, tot i que, en el meu cas, els fets són d’aquells anys que vius, et marquen, però es perden en els replecs més ocults i primerencs de la memòria.
Els avis encara vivien a Can Sert, sinó vaig errat, i jo, que hi pujava de ciutat amb els pares, en tinc alguna imatge corrent amb tricicle davant les cases que ara ja crien malves en el sentit més literal d’aquest terme.
I és que tot el què, coincidències de la vida digital, he redescobert recentment va succeir entre el 1970 i el 1974, any en què els treballadors i pares d’aquella guarderia barcelonina van aconseguir-ne la continuïtat.
Us heu perdut, oi?
La veritat és que jo també.
Escric tot mirant una fotografia que recorda les assemblees del 15M, però enlloc de Puerta del Sol a Plaça Catalunya, els braços alçats són a la Vinya d’en Pallassa.
Allà, tot cercant refugi per a reunir-se lluny de mirades policials, s’hi reunien mestres, personal i pares de la Guarderia Cascabel, ubicada allà on Barcelona perd el seu nom i en perill de tancament. Allà, a la Vinya d’en Pallassa van decidir constituir-se en cooperativa, cobrar tots el mateix sou –des del Director a les dones de la neteja–, exigir un edifici enlloc dels barracots, guanyar una batalla contra un Ajuntament a qui li feia nosa una guarderia sense control i declarada en rebel·lia a un barri obrer de ciutat franquista.
El gruix de tot plegat, si més no les solucions que es van trobar, és ben documentat en els mitjans de l’època. La presència de Taradell com a refugi de clandestins, tan sols és documentat per les imatges que alguns dels participants en aquells fets conserven com a record.
I, ironies del destí, allà on s’aplegaven pares, mares, mestres i personal divers, amb llurs fills i filles, d’una Escola Bressol que es va salvar i encara rutlla; hi resta una efímera Baldufa que fa dos anys que no roda per manca d’infants.
