Hi havia una vegada…

Hi havia una vegada… Fa poc més de 25 anys un espai situat al primer pis de la Caixa de Manlleu on per entrar primer havies de pujar un tram d’escala, girar la maneta d’una porta de fusta i deixar els paraigües a la dreta, si és que era dia plujós.

Recordo que en aquells anys, devia tenir-ne 8 o 9, a qui primer veies en entrar era a l’Eva. Darrera el taulell, folrant llibres o fent fitxes d’usuaris (crec que eren blaves) o omplint fitxes de llibres (crec que eren roses). No crec ni que disposés d’ordinador. Però tot i així, ella sempre era el recurs ràpid i essencial per trobar qualsevol llibre de consulta.

Recordo que si anaves cap a la teva esquerra és que eres dels petits. Taules quadrades i robustes amb unes cadires de plàstic blanc. En aquell espai, sovint, es feia difícil el silenci. Moltes restes de goma d’esborrar usada a les taules i tres petits graons marrons al fons que es convertien en un petit escenari per a narracions de contes o espectacles per als més petits.

Recordo que a l’altra banda (ja eres gran) regnava un ambient més de treball. Tot i que l’Eva havia de batallar de valent per imposar el silenci. Tot i així, molts treballs d’escola s’hi van fer en aquell espai, on l’apartat d’enciclopèdies solia ser el més venerat i demandat.

Recordo que, tot i que havia menys llibres que ara, aquella primera biblioteca (almenys per a mi) va ser un precedent indispensable. Malgrat que sovint es convertia en la zona per fer els deures de molts joves taradellencs, de mica en mica, va anar evolucionant. Els taradellencs ens vam anar educant. La biblioteca no era el lloc per fer deures com a substitut de casa, sinó un espai de consulta, d’aprenentatge, de recursos pedagògics i culturals, de créixer com a éssers socials i culturals.

Era un espai limitat i més si es mira ara amb nostàlgia. Però l’empenta inicial no es va perdre mai. Qualsevol societat ha d’aprendre a usar nous recursos. I aquella biblioteca va fer que molts taradellencs anessin canviant el concepte que tenien d’aquell espai. Així, es va anar fent gran sota la batuta de l’Eva i la gent que hi treballava, que sempre hi va creure. Elles eren com la rateta que escombrava l’escaleta després de trobar-se una moneda d’or. Sabien que tenien una joia, mentre la resta veiem aquell espai com la caseta de palla d’un dels tres porquets o la panxa del bou d’en Patufet, que ens resguardava plogués o fes sol.

Si mires amb perspectiva aquests més de 25 anys, pots copsar el gran canvi que ha experimentat aquest espai. Segur que devien aparèixer alguns llops i dubtes, però es van superar i Taradell va fer una aposta per la cultura amb el seu trasllat al Centre cultural Costa i Font. I allà s’ha vist que la biblioteca va passar de ser aquella casa de palla dels deures i d’un simple magatzem bibliogràfic a la meravellosa i llaminera casa de xocolata de Hänsel i Gretel. Un espai que no només és una biblioteca, sinó un gran dinamitzador cultural del poble amb nombroses activitats i propostes al llarg de l’any.

On t’hi fan sentir com a casa pel tracte personal que reps. Almenys, en el meu cas sempre hi he trobat facilitats. Mai un NO. I, fins i tot, confiança total i cega per a disposar de cert material més específic.

I vet aquí que arribem al final i en els contes infantils sempre és obligat acabar amb algun aprenentatge. Crec que podria ser encertat aquest: sovint un no sap que té un tresor, fins que no l’ha perdut. Espero que els taradellencs valorin el tresor que tenim. Perquè la cultura, en no ser un element material ni tangible, sovint quan està facilment a l’abast no es valora suficient.

Un gos i un gat i aquest conte espero que no s’hagi acabat!