Murs

Entre aquest passat estiu, la tardor i aquesta primavera  he estat vuit setmanes endreçat a l’Hospital de Vic.

Les hores costen de passar, els horaris són diferents, els ritmes s’alteren, tot ho trobes més pesat i el temps corre lent. Però es gaudeix d’unes vistes formidables de la ciutat de Vic i de la Plana: del Montseny als Pirineus i de Cabrera al Lluçanès.

Majestuós, clar i sol, mirant-s’ho des de dalt del turó, l’skyline de Taradell et desafia. La seva presència imperant intensa i constant, algun moment l’he trobat fins i tot provocadora, insolent, com mostra del fruit prohibit i inabastable.

La silueta del campanar sobresurt per damunt de les boirines matinals i dels núvols tempestuosos, tan freqüents aquesta tardor passada i alguns dels dies d’abril. Una tarda vaig contemplar una espectacular tempesta. Gairebé tenia els llamps per sota, i pensava que aquella gent que corria al carrer, quina sort que tenien de poder mullar-se, i jo no….. Era un pensament venjatiu i gelós.

N’he  sortit més moreno que si hagués anat a collir fruita per terres de Lleida o quinze dies a Formentera. Cada dia em donaven pastanaga per dinar i per sopar, i algun àpat fins i tot per partida doble, i pensava que en sortiria sense ulleres, doncs diuen que va força bé per a la vista.

Vaig pensar en aquella gent que té el desig, els somnis, la casa, o el que sigui, a un pam del nas i no pot accedir-hi, per limitacions, físiques, morals, intel·lectuals, religioses, de consciència o per imposició militar.

Marcant les corresponents distàncies, he pensat en els alemanys de l’Est, quan un infranquejable mur els dividia.

També en els palestins envoltats d’uns altres murs no tant sols de ciment, sinó d’incomprensió i d’odi.

I amb els kurds que han de voltar per les muntanyes com animals, i com no, en els catalans, que no cal afegir-hi res, doncs tots som conscients dels nostres propis murs, els colonials i els de la nostra submissió.

També en aquells immigrants que, a bord d’unes precàries embarcacions i previ pagament a alguna màfia, intenten superar el mur d’aigua salada, i acaben estavellats contra un altre mur, aquest  metàl·lic, ple de ganivetes tallants o simplement morts al mar, ofegats ja sigui per l’aigua o per gasos lacrimògens, o colpejats per les onades contra les roques o per unes pilotes de goma…

I la llista seria llarga, massa llarga.

En el món bastit els últims anys, n’hem enderrocat molts de murs físics, però alhora n’hem aixecat altres, talment més difícils d’enderrocar i de vèncer: polítics, culturals, lingüístics, econòmics, racials…

Mirant-ho des de la llunyania, imaginava allò que deuria estar passant en aquells moments pels nostres carrers. Pensava en els nens en patinet o en bicicleta per tot arreu. En els avis, i no tant avis fent-la petar a sota dels til·lers de davant l’Església, o en aquells que surten a fer el tomb al vespre i al passar per davant de casa saluden, encara, als veïns que prenen la fresca.

En aquells que treuen a passejar el gos i deixen els seus pudents regals per carrers i places. I en aquells que no els importa aparcar a passos de vianants, places de minusvàlids o voreres.

M’anava imaginant la quotidianitat diària, i egoistament em preguntava : com deu ser el dia a dia sense mi?

No sé si aquest pensament arreplega a tots aquells que passen temporades llargues fora de casa, potser pensaments portats per l’obligació mèdica de confinament forçat, potser per l’enyorança dels detalls quotidians de casa, del propi llit, de les olors, del contacte ja sigui raspós o dolç amb els que ens envolten, dels llibres, d’aquells moments íntims que tots tenim un moment o altre del dia.

En fi, en l’essència de la vida.

I quan tornes a casa, al teu habitat quotidià, t’adones que la vida ha continuat sense tu, que fins i tot molta gent no t’ha trobat a faltar, i que han anat fent la seva.

Potser aquestes petites absències temporals, aquest tastets d’espais en blanc, no són més que petits entrenaments per a la pròpia mort, doncs quan ja no hi siguem tot seguirà rutllant igual, el curs de la vida és inexorable.

Malament aniríem si no fos així.

Però un cop haguem mort, no podrem tornar per veure com s’ho fan sense nosaltres.

Malgrat que molts, masses, pensin que són el centre del món i que sense ells res no rutllarà, dir-los que encara no hi ha ningú imprescindible.