Bons i dolents

Fa pocs dies Joan Tardà va presentar a Buenos Aires una querella davant la justícia argentina en nom d’ERC contra l’Estat espanyol pels assassinats del president de la Generalitat, Lluís Companys, i de 45 alcaldes catalans.

En la meva persona hi ha la trista coincidència que l’alcalde del poble on vaig néixer, Cervera, i el poble on visc, Taradell, foren ajusticiats pel franquisme. Ramon Blasi i Blasi, alcalde de Taradell, al Camp de la Bota el 26 de maig de 1939 als 45 anys d’edat, i Domènec Puigredon Borruix, alcalde de Cervera morí afusellat a Lleida dos dies després, el 28 de maig de 1939 als 64 anys.

Amb la guerra civil, Catalunya quedà arrasada sobre tot en l’àmbit ciutadà, el més dramàtic de tots, però no oblidem les ruïnoses conseqüències econòmiques, politiques i culturals, algunes tant profundament arrelades, que encara avui en dia ens afecten substancialment el nostre present.

Per les dades, no definitives però sí orientatives, que he pogut recopilar, a Taradell a causa de la  guerra civil i les seves posteriors conseqüències, es poden comptabilitzar unes 90 persones mortes, ja sigui en combat, a causa d’actes bèl·lics, víctimes de la violència revolucionària, refugiats de guerra, executats, morts  a la presó, en accidents derivats de l’abandonament de material bèl·lic…

Aquestes persones han tingut el seu paper vital, les seves il·lusions i els seus anhels, la seva biografia. Potser van viure a la casa on vivim ara nosaltres, potser quan van marxar al front, ja sigui per ideals, forçats o perquè tocava, motius ara difícils de qüestionar i jutjar, van deixar dona i fills, o germans petits, i els pares…. Si gratem en les nostres vides familiars, segur que hi trobarem alguna d’aquestes persones. Han estat els nostres besavis, avis, germans, pares o tiets. Eren família nostra, i veïns i companys de feina o diversió avantpassats nostres recents.

La seva història es dilueix en el record i queda la memòria, i tots nosaltres som hereus de la memòria, que ens influeix el pensament social, polític i ideològic.

Moltes d’aquestes persones, la gran majoria, varen ser oblidades per decret llei, fruit de l’odi i del ressentiment i de la venjança. Se’ls ha recordat en la intimitat i se’ls ha plorat en silenci i potser en la ignorància d’on són enterrats, amb impotència i en el temor. Amb el temps, van deixar de ser un nom, i tant sols eren ja un número.

Fa pocs dies i amb motiu de la beatificació massiva dels 522 màrtirs de l’església  espanyola, s’ha tornat a parlar de la guerra civil, però sobretot i àmpliament de les víctimes d’un dels bàndols.

S’ha parlat d’ideologies diabòliques i altres termes similars, del bé i del mal, d’odi a la religió i de bons i de dolents. No vaig sentir cap demanda de perdó ni de penediment per part dels oficiants de l’acte. Sí que posteriorment l’abat de Montserrat va qüestionar tímidament el paper de l’Església durant la guerra i la postguerra. És un primer pas.

No he trobat un tracte gaire just cap unes víctimes, que, diuen, van morir amb una arma a la mà. Qui va fer aquestes afirmacions, poc deu conèixer els codis de Justícia Militar, ni cap capellà castrense li devia explicar quines conseqüències comporta desertar o no obeir les ordenances militar.  D’altres víctimes, que també varen morir empunyant armes, han estat honorades a les parets d’esglésies i monuments durant anys, amb el lema de Caídos por Dios y por España. Per cert, a Taradell, no he aconseguit veure’n cap, d’imatge, i segons les dades que tinc, tampoc hi figuraven tots, fins i tot en aquests afers les dictadures tenen oblits, són descuidades i marginen els seus.

Aquells nois de disset anys, de la lleva del biberó, massacrats al Front de Segre, eren dolents? Eren malignes aquells homes mobilitzats amb més de trenta anys, amb dona i fills petits, i destrossats per un obús a la batalla de l’Ebre, o morts per una ràfega de metralladora durant la retirada de l’exèrcit republicà? Era diabòlic aquell noi mort al bombardeig de Granollers? O aquell altre aixafat per un tanc a  terres d’Aragó? O aquell pagès mort amb una forca per les tropes franquistes el dia que van entrar a Taradell? O aquells nens i ancians provinents de ves a saber on, refugiats al nostre poble morts per esgotament i malalties de difícil guariment en aquells moments?

Eren bona gent aquells vencedors que van instaurar el confinament en camps de concentració, la pena de mort, els espolis de patrimoni, la misèria vital, el silenci, la por i la marginació als vençuts?

Eren bona gent aquells militars rebels que no van complir amb la legalitat que havien promès?

És cert que els primers dies posteriors a l’alçament militar, arreu la crueltat s’acarnissà en eclesiàstics, persones religioses i sospitosos de recolzar-la. I que s’aprofitaren per resoldre vells conflictes personals per la via més rapida i més tràgica. Amb la revolta militar molta gent perdé el seny. També a l’acabament de la guerra, proliferaren denúncies i acusacions, venjances soterrades, que podien comportar greus conseqüències sobre la vida i el patrimoni.

Pensem que a part de Ramon Blasi, set taradellencs més varen morir afusellats al Camp de la Bota. Ignoro quants van emprendre el camí de l’exili.

Per cert, al cementiri de Cervera, almenys hi reposen les despulles de quatre taradellencs, dos eclesiàstics: Mn. Joan Ricart i Codina i Isidre Costa i Homs, claretià, enterrats a pocs metres de dos soldats: Pere Ausió i Capdevila i Joan Papell i Pàmies

També estic fart de sentir que parlar de la Guerra civil, la darrera, a l’Estat Espanyol ja n’hem viscut i patit vàries, és reobrir velles ferides. Però, per reobrir una vella ferida, primer s’hauria d’haver tancat.  I tal com van les coses, pel tancament d’aquesta ferida, hi ha una part molt important de la societat que no està disposada a fer cap gest ni cap pas.

O no és així?

El meu avi patern, el matern va morir al camp de concentració de Deusto l’any 1939, quan em parlava del període de la guerra civil i de la postguerra, em plantejava la següent qüestió: si parteixes un meló per la meitat, una part en sortirà bona i l’altra dolenta?

I per acabar el poema de Màrius Torres Aniversari, escrit al Mas Blanc al setembre de 1942:

Que en els meus anys la joia recomenci 

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit. 

0 Pare de la nit, del mar i del silenci, 

jo vull la pau –però no vull l’oblit. 

Josep Miret i Mercè 

Escrit a l’Hospital de Vic,  entre els dies 24 i 27 d’octubre de 2013.