Malalts!

Quan era solter i sense compromís, em mirava els pares com uns bitxos raros que s’amagaven a casa per no accedir a la complexa realitat del món modern.

Ara, que ja fa onze mesos que formo part del col·lectiu, la meva percepció s’ha girat més que la d’aquell votant del PP que, a través de l’associació de castellanoparlants per la independència Súmate, s’ha fet independentista (http://www.sumate.cat/2013/10/testimonio-fernando-corominas.html).

I és que, tot i no haver perdut la mirada crítica i l’amor per les muntanyes del Pirineu, les fonts que esmentava la Laia Miralpeix en un apunt recent i els viatges que han estat objecte de seguiment des de les pàgines de la Revista Taradell, l’ordre de prioritats que gestiona el meu cervell ha trontollat d’aital manera que, avui per avui, la menuda ha pres un notable primer lloc en l’ordre de cabòries que m’afecten.

I és aquí, en aquest estat personal, on s’ubica aquest apunt al Taradell.com.

I és que deu mesos sense febre ni malalties et fan pensar que la teva filla és immune a les maldats del món i, quan aquesta arriba –sobretot si ho fa amb nocturnitat i traïdoria– doncs t’espanta un xic i et porta a mudar les temàtiques dels escrits vers aquest reducte íntim i personal que és la pròpia llar.

Primer és la tendresa, la que fa actes de presència. Després, el dubte per no saber què fer davant del nefast tràngol i, quan la cosa ja es redreça, una gran satisfacció per la feina ben feta. Tot i que sembla que, quan els virus venen, és per quedar-se.

La paternitat és alegria i màgia, ningú ho dubta. Però també és patiment. Oi més, pels pares primerencs i inexperts que, jo pensava que venia de sèrie amb la composició humana, no disposen de l’experiència vital per a encarar la cosa amb garanties absolutes d’èxit.

Ara, que ha recaigut i ha tornat la febre, em diuen que l’escola bressol, a més a més d’enfortir les capacitats cognitives de la criatura, també li dóna les dosis justes de virus per a enfortir-ne el cos. Mira tu quines coses!

Ara que la febre ens aïlla del món exterior i ens fa ser més casolans, arribo a la conclusió que l’estat de la natura és d’inestable estabilitat. I això, als que som de planificar i programar, ens costa d’assumir d’allò més.

Ens costa tant que, aquell compromís pres en un dinàmic mitjà de comunicació local, t’enxampa amb l’apunt -sobre la Via catalana, els captaires per la pau i el dret dels pobles a decidir el seu futur -, a mig fer i hi acabes lliurant un article sobre pors i manies d’un pare massa novell que hauria de millorar, com diuen les notes de les escoles actuals, quan les coses no giren rodones.