Avui faré la punyeta

I la faré als de l’Ajuntament, car entrant en Setmana Santa, necessitem algun penitent. I és que  Taradell és un bell poble, ningú no ho pot negar i, encara menys, els que en gaudim, ja sia perquè en vivim o en venim a estiuejar.

La bellesa de la nostra vila i de l’entorn que l’acompanya però, no pot estar renyida amb la utilitat i l’accessibilitat de tothom per a gaudir-ne a cor què vols cor què desitges. I aquí és on ens endinsem en els relliscosos viaranys de la crítica.

I és que, ara que sóc pare novell, cada cop que surto amb dona i filla pels carrers de Taradell – centre inclòs – recordo quan amics, que se m’havien avançat en això de la procreació, es queixaven de l’estat dels carrers de Taradell, de la poca adaptació del poble per a circular-hi amb cotxets, carrets o cadires de rodes, i de les senzilles solucions que aquest fet té si es disposa d’una escarpa, d’un martell i d’una mica de ciment.

Jo, com fem massa vegades, obviava aquestes queixes. Les obviava, com he fet massa vegades, perquè no m’afectaven. Però vet aquí que ara em toquen directament i de ben a prop. Oi més quan, en fer la reforma del carrer principal de la nostra vila, s’ha produït la curiosa feta que, en una banda del carrer – la nova -, les voreres són adaptades a cotxes, carrets i cadires de rodes; però en l’altra – la vella – no s’han dignat a picar la vorera per a poder tornar a sortir del vial en condicions.

Per sort, tenim els accessos als aparcaments del veïnat i, amb més o menys recorregut i perill, sempre n’hi ha un a l’abast del sofert pare amb cotxe, de la aventurera iaia amb carretó o del indomable conductor de cadira de rodes, que acceleren un xic per no trobar-se un poderós vehicle que els pugui estosinar.

I això, pels pares és problema puntual, però no pas per aquelles persones que circulen per la vida amb cadira de rodes. Potser són pocs, potser no són gaires, però facilitar-los la vida ens fa ésser un xic més humans, tan humans com quan ens parem en un pas de vianants per a deixar-los passar, tan humans com quan l’errem en els viaranys que la vida ens dóna.