Vaig tard per culpa de qui afana

Quan ja teníem assumit que a qui afana li entusiasmaven les delicioses xocolates del generós Xocolater de Taradell, -esplèndides les piruletes del Taradell Camina- va i ens sorprèn. Arramba amb tot allò que li ve de gust: unes cervesetes, un meló, una ampolleta de Cachaça, licor brasiler i, si s’escau, una bona safata d’ensaladilla russa feta amb productes dels horts de familiars i amics. Un parent que també n’ha patit les incursions em proposava deixar-li un rètol tot dient que si té gana ja li donarem menjar, però que no s’hi val entrar allà on no s’és convidat.

El pitjor de patir un robatori si no hi ha violència, que deixa seqüeles irreparables, és la sensació de vulnerabilitat, de violació de l’espai íntim i la pèrdua de confiança en el pròxim. Fa un mes parlàvem dels avantatges de viure en una comunitat on més o menys, cada dia menys ja que s’està convertint en vila dormitori, tothom es coneix. Se sap qui les passa magres i se li pot donar un cop de mà o qui és un bala perduda que necessita una mica de mà dura o una segona oportunitat. Per això em dol acabar aquest llarg i trist estiueig a Taradell amb aquestes visites plenes de nocturnitat, traïdoria i mala llet.

M’empipa parlar de qüestions particulars en un espai públic, però com que sé que malauradament no som els únics perjudicats no me n’he pogut estar. A més fa 16 anys ja vam patir una visita del que era el lladre oficial del poble, què se’n devia fer m’he preguntat més d’una vegada, mentre dormíem. Malgrat que els Mossos em van retornar al cap de setmana el clauer de casa tot dient que era una prova judicial, mai vaig saber res de cap jutjat. Potser si la justícia hagués estat més exemplificadora de bon principi no hauria arribat tan lluny.

Com ja avançava en l’altre article trobo a faltar més responsabilitat pública, per part de tots, sobretot quan vinc dels USA on són capaços d’anar-te passant per pantalla el número on has de denunciar qui se salta les normes durant un partit de futbol americà. I una mica més d’alegria, amb un somriure n’hi ha prou, en aquells que tenen una feina de servei als altres, malgrat la ingratitud dels moments que vivim.

Si no hi posem tots una mica de bona voluntat el dia a dia que és el que compta, se’ns farà molt més feixuc i no ho podem permetre. M’agrada sortir de casa de bon matí i que l’avi que porta el pa a la residència em saludi amb un Bon dia tot i no reconèixer-me; que el que em serveix el cafè faci algun comentari agradós a banda de cobrar-me’l; que al vespre 136 caminaires ens saludem mentre ens atipem com lladres –sempre amb alguna excepció- contents d’haver conviscut vilatans de tota mena i condició molts dimarts i dijous durant dos mesos gràcies a la bona voluntat d’uns organitzadors que ens han fet retrobar amb el nostre entorn. Això és impagable! Que gaudiu d’una molt Bona Festa Major!