El futbol continua sent el rei dels esports. El Campionat del Món juntament amb els Jocs Olímpic són espectacles a escala mundial. Amb la televisió i les xarxes socials arriben a tot arreu, als llogarets més allunyats. Naturalment, també és un gran negoci, especialment per a la FIFA (Federació Internacional Futbol Associació), organitzadora del torneig. Aquesta organització per al període 2023-2026 tenia un pressupost d’uns 13.000 milions d’euros. Com passa en aquests casos no sempre els comptes són clars. Ja se sap que qui remena oli se n’unta les mans.
La garreperia de la FIFA és molt alta. Només cal recordar que el Barcelona només rebrà uns tres milions de dòlars pel “segrest” de la majoria dels seus jugadors durant aquest període del Mundial en diverses seleccions. El futbol serveix també per veure que tots som tribu, que tots pertanyem a una entitat nacional. Descartes deia que l’home és un animal racional. Em sembla que més aviat som ànimes d’emocions. Les emocions són inevitables i necessàries. El problema és saber-les controlar i al mateix temps no reprimir-les. I en el futbol n’hi ha una explosió. A vegades massa.
I com passa sempre els catalans no hi som representats com a país, una vegada més. Estem condemnats a “dar glorias a España” o a altres nacions. Per tot plegat, com a indepe no puc pas anar a favor de la selecció espanyola. Això no vol pas dir que desitgi cap mal físic a ningú. No caldria sinó! Però seguiré amb atenció els principals partits. Això és perquè el futbol ben jugat és tan bonic, és un art.
Aleshores sempre cerco alguna anècdota o gest humà que em faci empàtic amb algun equip. I en aquest cas l’he trobada amb el de Cap Verd, un territori, format per diverses illes, amb més de 4.000 quilòmetres quadrats en la costa atlàntica africana, molt més avall de les Canàries i només amb mig milió d’habitants. Aquesta simpatia m’arriba a través del taradellenc Dani Cabanes, que havia jugat de porter moltes temporades amb el nostre equip, i que ara s’ha establit definitivament a aquest país, segons que va manifestar en una entrevista concedida a RAC 1. Resulta que en Dani, que és fuster, hi va anar una vegada per vacances i se’n va enamorar tant que va decidir traslladar-s’hi amb tot el taller de fusteria. Diu que s’hi viu molt bé i que és molt feliç. Ho celebro.
La relació amb el futbol la va continuar allà amb els jugadors capverdians, especialment amb el porter Vozinha, 40 anys, l’heroi de l’empat a zero contra la selecció espanyola. Un equip que només va fer una falta. Segons en Dani, en els primers anys d’estada els comprava guants quan venia a Taradell perquè no en tenien. Ara ja s’han posat al dia. Ja li ha fet una cuina nova aquest porter. També té una bona amistat amb el seleccionador Bubista, a qui, naturalment, també li farà una cuina nova. Abans del partit contra Espanya li va prometre que li faria de franc en cas d’una victòria. Com que el partit va acabar amb empat no sé si només li’n facturarà la meitat.
Em sembla que aquesta és una història bonica. Algú del nostre poble d’alguna manera és partícip d’aquest mundial. Com a mínim ja sé que som dos taradellencs que anàvem a favor de Cap Verd en el partit contra Espanya. Glòria a Cap Verd!
