Catalunya ha rebut el Papa amb entusiasme, però no amb fanatisme. Catalunya ha fet uns actes sobris, amb molt de seny i de contingut. El Papa és el personatge del món més capaç d’atraure multituds. Tot el que succeeix al seu voltant passa a ser universal. Per tant, era bo que el país tragués bona nota per una qüestió d’imatge. Sembla que la qualificació és excel·lent, especialment la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família, la més alta del cristianitzat. L’espectacle que barrejava llums, música i drons va ser molt espectacular. Les principals televisions del món i els periòdics se’n van fer ressò. Ens va fer recordar la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. Barcelona i Catalunya tornen a la primera línia mundial. Celebrem-ho!
D’altra banda, el fet de viure en un Estat laic ni vol pas dir que no hi hagi gent menjacapellans com fan alguns de l’esquerra de sofà, però que s’obren de cames quan es tracta de fomentar l’islam. No cal tenir fe per reconèixer el gran paper de l’Església en el naixement de Catalunya com a nació i en la defensa de la nostra llengua. Justament l’any vinent celebrarem els mil anys de l’assemblea de Pau i Treva, la primera d’Europa a l’empara de la religió per solucionar problemes polítics. En són una bona mostra també els monestirs de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà, ara sota administració francesa en un regal de Castella/Espanya per extirpar-nos. No ve pas d’un, oi? I què dir de l’abat Oliva de Ripoll, pràcticament el fundador de Montserrat. El monestir guia de Catalunya i que va ser del bisbat de Vic fins a finals del segle XIX, incorporat aleshores al de Barcelona per centralisme.
Ja s’ha parlat a bastament de tots els actes. Però a mi i a molta gent que tenim en la llengua el mínim comú denominador del catalanisme vam estar molt atents a la missa de la Sagrada Família i a la posterior benedicció de la torre. Dies abans s’havia fet públic que la missa seria essencialment en castellà i que el Sant Pare beneiria la torre en aquesta llengua. Es tractava d’un nou colonialisme espanyol, en aquesta ocasió eclesiàstic. Un colonialisme dirigit pel cardenal Juan José Omella, i no pas Joan Josep, el cavall de Troia que l’episcopat espanyol—-millor dir: l’espanyol episcopat—ha introduït al nostre país. Si aquestes actituds són sempre denunciables, més en aquesta oportunitat perquè Antoni Gaudí—no Antonio com diu el cardenal—era un català de pedra picada que deia que a Catalunya només s’ha de parlar en català. I ho va complir sempre al peu de la lletra amb detencions i empresonaments.
Aquesta situació va fer desplegar moviments per tot arreu. Polítics, partits, associacions, gent del carrer i finalment també el Govern per la pressió popular van remoure cel i terra per capgirar la situació fins allà on fos possible. Vull destacar la postura de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana que tan bon punt va saber que les celebracions serien en castellà va anul·lar-ne l’assistència. Vet aquí un exemple de coherència.
En les circumstàncies actuals la situació és la que és, però convé que ens recordin on tenim el nord, on hauria de ser el país i la llengua.
Montserrat, castellana?
No recordo haver viscut en els últims anys una resposta tan unànime a favor del català fins al punt que el Vaticà va haver de rectificar. El jesuïta Enric Puig va saber moure els fils del Vaticà que, no ho oblidem, és un Estat. Espanya, França i el Vaticà, aquest des d’un punt de vista polític i no pas religiós, han estat els enemics tradicionals de Catalunya. Per tant, caldria que fos un focus d’atenció en lloc d’embrancar-se en aventures en terres llunyanes-
El català va augmentar la participació en la missa, el Papa va fer servir-lo bastant en l’homilia i un 50,14% en la benedicció de la torre. Cal agrair l’esforç del Sant Pare per fer servir la nostra llengua que desconeixia totalment dies abans de l’arribada a Barcelona. És més, en el text inicial del Vaticà Lleó XIV en el sermó parlaria de la «convivència i unitat dels espanyols». Però misteriosament va desaparèixer la referència als espanyols. El Papa va saber driblar tots els obstacles amb finesa vaticana.
D’altra banda, també es va emocionar en la visita a Montserrat, especialment amb el cant del Virolai. Llàstima que l’abat de monestir va demostrar una gran submissió lingüística. Res d’estrany després d’haver rebut fa uns mesos el rei Felipe VI, aquell que va provocar el conegut » a por ellos». Us en recordeu? O ja hem perdut la memòria? L’abat Manel Gasch no sembla pas continuar la tradició dels antecessors, personatges de gran rellevància en la vida de Catalunya. Més aviat aparenta ser un home de poca talla, un administratiu més. No sé si és un senyal més que l’Església catalana es deixata com un ou.
I per arrodonir-ho to, no podem passar per alt el maltractament de les forces d’ordre públic als cantaires que al final de la jornada a la Sagrada Família volien cantar Els Segadors i portaven unes estelades. Gràcies a uns espietes els bisbes espanyols han reconegut que ho sabien i lògicament van avisar les forces d’ordre públic. També cal destacar que membres de l’AMC, Òmnium, Consell de la República i altres associacions foren encapsulats abans de començar la missa. El delicte era dur estelades, mentre que els qui diuen banderes espanyoles van tenir via lliure. Es veu que Lluís Llach, per exemple, deu tenir cara d’un perillós terrorista.
Fins i tot Collboni en pren nota
Sigui com sigui, tot el que s’ha fet a favor de la llengua i del país per l’estada del Papa a Catalunya ha estat altament positiu i amb transcendència per al futur. De moment, Collboni, batlle de Barcelona n’ha pres nota i farà la presentació de la pròxima arribada d’una etapa del Tour a la ciutat en català, castellà i francès. Sap que no pot deixar de banda la llengua del país, sobretot si s’acosten eleccions. Això sí: publica bans en àrab. No sabia pas que l’àrab fos també una llengua cooficial a Barcelona. Sempre s’aprenen coses noves!
El nostre mal sí que vol soroll. Les protestes i les accions són bàsiques per defensar la llengua i el país en la situació d’emergència nacional que vivim. És cert que Castella /Espanya sempre ens ho posa fàcil en els moments més difícils. Però potser ha arribat l’hora de passar a l’atac i no només defensar-nos perquè no ens facin més gols. Per guanyar qualsevol eliminatòria cal marcar un gol més que el contrincant. Elemental, senyors!.
