Quan tot sembla gairebé perdut, quan quasi no queda caliu vet aquí que una forta ventada torna a encendre la flama de l’esperança. Com se sap la nostra llengua i cultura viuen en un estat pràcticament agònic. Però sempre en les situacions més complicades tenim l’ajut de l’espanyolisme que intenta rebentar-nos del tot, però que aconsegueix l’efecte contrari. I com que aquí sempre actuem a la defensiva, fins ara no desaprofitem pas les oportunitats.
Com se sap, el papa Lleó XIV visitarà Catalunya la setmana entrant. El pretext és la benedicció de la torre de Jesús, la més alta del món, de la Sagrada Família de Barcelona .Tindrà més actes a l’estadi Lluís Companys , a Montserrat i a l’església de Sant Agustí del Raval. La benedicció de la torre de Jesús és el rovell de l’ou de tots els actes perquè ho veuran els cinc continents. D’aquesta manera serà també un homenatge al seu creador l’arquitecte Antoni Gaudí, justament en el centenari de la mort, el dia 10 de juny. Fins aquí tot molt natural. El problema arriba quan es va fer públic fil per randa tot el programa del Papa, segons el qual la benedicció es farà… en castellà. Tornem-hi que no ha estat res!
Si Gaudí aixequés el cap no sé què pensaria. Ell que sempre va voler parlar en català fins i tot davant el rei Alfons XIII. Ell que va ser detingut per un policia per parlar-li en la nostra llengua després de sortir d’una missa l’11 de setembre d’homenatge a les víctimes de 1714. El català queda escombrat de totes totes, mentre que en la missa tindrà molta menys presència que el castellà. On hem anat a parar! Aquesta situació ha fet despertar tot el catalanisme, des del polític fins a l’associatiu. Feia temps que no es veia tanta unanimitat. Com pot ser que la llengua de Gaudí i la pròpia d’aquest país puguin ser ignorades d’aquesta manera?
Els uns han donat la culpa al Vaticà. Ja se sap que els camins del Senyor són inescrutables. Però en aquest cas cal centrar l’atenció en l’arquebisbat de Barcelona, el programador dels actes amb el vistiplau de la Conferència Episcopal Espanyola, que en té molta d’espanyola i poca d’episcopal. El cap visible és el cardenal Omella, l’encarregat de domesticar l’església catalana perquè no es desviï dels camins de l’espanyolitat. Ell ha estat sempre a favor de la desmembració de la diòcesi de Lleida, del retorn a l’Aragó de les peces del museu diocesà de Lleida i de les pintures reclamades per Sixena que són a Barcelona, entre d’altres actuacions.
El seu antiindependentisme a vegades és delirant. Recordo que no volia convidar el president Torra als actes del 25è aniversari del naixement de Ràdio Estel. També se les havia tingut molt fortes amb el president Puigdemont, el qual afirmava que Omella » estava més preocupat per la unitat d’Espanya que no pas per salvar les ànimes dels seus fidels». La penúltima de les seves—i dic la penúltima perquè és la que conec ara mateix—és que no vol cap bandera catalana a dalt de la torre. Oi tant!
Tenim l’espanyolisme també dins de l’Església catalana. No cal mirar més enllà per veure els responsables d’aquest nou atac a la identitat del nostre país. Es tracta d’esborrar a llengua a pessics. Que l’acte més important s’hagi de fer en castellà i la resta semblin unes engrunes per al català, és una mostra més, un reflex que ens n’anem al pot. No es pot considerar un fet aïllat i més quan es tracta d’un atac amb tota regla a un personatge, a un monument que defineix molt bé l’essència del nostre poble. En un país normal tots els actes es farien preferentment en la llengua pròpia del país, encara que d’altres hi tinguin un paper més secundari.
Ara tot són corredisses, passadissos amunt i avall, telefonades en el triangle Barcelona-Madrid-Vaticà. Alguna cosa s’arreglarà. Però com deia al principi, si més no ha servit per posar d’acord partit i entitats que tenen un mínim comú denominador de catalanitat. Encara estem vius, tot i que seria necessari actuar en positiu i no pas per defensar-nos de les agressions. Un mirall perfecte del país. La nostra identitat cada cop més escombrada per l’espanyolisme. Amb tot, amb fe o sense fe la visita del Papa és un tot un esdeveniment social. Potser ja no veurem mai més cap Papa a Barcelona. La islamització a tot drap de Catalunya així ho fa preveure, encara que processistes i l’esquerra de sofà ho neguin.
Sílvia Orriols deia en una intervenció recent al Parlament: «El castellà serà oficial mentre romanguem sota el jou espanyol, però mai ni subjugats ni lliures serà la llengua pròpia i natural d’aquest país».
