Avui escric per donar veu a una realitat sovint massa silenciada: el dol perinatal. Massa famílies viuen la pèrdua d’un fill o d’una filla durant l’embaràs, en el moment del part o als primers dies de vida. Massa sovint ho fan en silenci, perquè la societat encara se sent incòmoda davant del que no sap entendre.
El 15 d’octubre és el Dia Internacional de la Mort Gestacional, Perinatal i Neonatal. Un dia per recordar i honorar tots aquests bebès que van marxar massa aviat. La meva filla, l’Ona, és una d’ells. Després de 37 setmanes de gestació, el seu cor va deixar de bategar i es va convertir en una estrella. Des d’aleshores, la nostra vida ha canviat per sempre.
Parlar del dol perinatal no és només parlar d’una pèrdua; és parlar d’amor infinit. És parlar d’uns pares i unes mares a qui, de cop, la vida se’ls va girar del revés. És parlar d’amor per uns fills que van existir i que existeixen; d’amor per unes famílies que es mereixen poder viure el dol a la seva manera: recordar-los, parlar d’ells, pensar-los i estimar-los sense tabús, amb el mateix respecte amb què celebrem la vida de qualsevol altra criatura.
Avui escric per donar visibilitat, per trencar silencis i per dir que cada bebè estrella mereix ser recordat pel seu nom, per la seva història i per l’amor immens que deixa enrere.
I a tu, lector: si tens a prop alguna mare o algun pare d’un bebè estrella, no tinguis por de dir-ne el nom. Parlar d’ells no ens fa mal, ni ens “hi fa pensar” en un moment en què no hi pensàvem —els portem al cor les 24 hores del dia—. Tampoc tinguis por de preguntar.
Avui, 15 d’octubre, et demano un favor: aquest vespre encén una espelma per a la meva filla Ona i per a tots els seus amics a dalt a les estrelles.
Sara, Carles, Leo, Abril, Guifré, Telma, Guiu, Imanol, Nico, Pequeña, Germanet, Kai, Arnau, Emilia, Núria, Gala, Paola, Àram, Mireia, Jan, Grétel, Macià i tots els altres bebès estrella: aquesta carta és per vosaltres i per les vostres famílies. Perquè, encara que les vostres vides fossin massa curtes, el vostre i el nostre amor és infinit.
Ona, et penso i t’enyoro cada dia. Pessigolletes al cel, petita.
Paula Roma
Un relat molt bonic i colpidor a l’hora.
Avui al vespre encendrem una espelma per l’Ona i per tots aquells nadons que com ella seguiran presents en la vida de les seves famílies.
L ànima de tots els bebès estrella hi és en cada somriure, en cada mirada serena de cada ésser humà.
No han marxat, és que hi són d’una altra manera!
Paula, aquest vespre encendrem una espelma per a l’Ona i per a tots els seus amics a dalt a les estrelles.