Diem adeu a tota una vida de botiga. La Drogueria Vivet tanca les portes després de 70 anys d’atenció al públic. De servei amb majúscules. Només cal recordar la pandèmia del 2020 quan tot estava tancat i algunes botigues vam donar servei.
Vam néixer al carrer Sant Sebastià, quan la mare i el pare van decidir que posar-se a vendre algun producte pel bestiar podria ser una ajuda a l’economia familiar. Jo vaig néixer ja amb botiga. Amb 5 fills, després va arribar el sisè, la Roseta tenia poc marge de maniobra i la botiga era una bona iniciativa. Primer un producte, després dos, després tres, després podem vendre pintura i així un llarg etcètera, de mica en mica, va néixer la Drogueria de can Vivet.
Obria fins i tot els diumenges i no tancava ni als migdies, on més d’un client havia comprat mentre a la cuina s’estava fent el dinar o arribava la flaire del caldo. Un comerç modest. De carrer. De poble. On s’hi podien trobar productes comercials, però d’altres que no es trobaven enlloc. Ara alguns parlen i han descobert productes com el Flexene per treure taques, quan la Drogueria n’ha tingut fa més de tres dècades.
A casa sempre hem viscut l’esperit botiguer. Per això, quan la mare va decidir plegar, jo vaig decidir deixar la feina d’administrativa per portar la botiga. I fa més de 30 anys quan vam deixar el carrer Sant Sebastià, la vam ubicar als baixos del carrer de la Vila. Per seguir amb la mateixa filosofia. La botiga com a part de la llar. Amb els pros i contres que això comporta, però amb la mateixa dedicació, esforç i passió. Perquè només quan a un li agrada el món de la botiga, pot suportar tantes hores d’atenció al públic, d’incerteses per si vendrà o no, d’invertir en nous productes, d’aconsellar davant de múltiples dubtes del client…
He estat molt feliç i m’ha omplert moltíssim. Però al mateix temps també he vist com ha canviat el món botiguer. No només a Taradell sinó en la pròpia Drogueria Vivet. Ara s’acabarà. Cap dels fills ho continua. Per què? Perquè és molt difícil sobreviure en un món globalitzat, on les petites botigues ho tenen molt complicat per guanyar-se la vida.
Reivindico, per tant, les botigues de tota la vida. Que sobreviuen, avui més que mai, amb pena i molt de treball i esforç. Reivindico el comerç de poble. Aquell que sempre ha col·laborat amb les entitats, amb les festes del poble, amb les iniciatives solidàries aportant productes, diners o regals. El comerç que dona llum als carrers a l’hivern. Que incentiva que la gent es trobi i es saludi com a un element de socialització amb els veïns. Fins i tot, ajudant la gent que està més sola a trobar en la botiga de proximitat algú que l’escolta i li dona conversa.
I, al mateix temps, dono les gràcies a tots aquells clients i clientes que han cregut en el petit comerç. Han fet militància (perquè avui en dia qui compra al petit comerç és un militant) i ajuden a preservar el comerç de poble. Perquè fer poble, també vol dir comprar al poble. Perquè la necessitat del comerç de poble s’ha de reivindicar i la pandèmia en va demostrar la seva rellevància.
La Drogueria Vivet tanca. I amb ella s’acaba una manera de fer que, avui en dia no està de moda. La de demanar al botiguer: “vull un desembussador que vagi bé, un de fort que el de supermercat no fa res”.
L’esperit i l’especialització de botiguer, no hauria de morir mai. Ni la drogueria, la merceria, la fleca, el ferreter,… de tota la vida. Els petits especialistes invisibles. Una autèntica estructura d’estat d’un poble.
Montserrat Vivet, l’última botiguera de la Drogueria Vivet
