Eleccions: no se sap qui guanyarà, però sí que Catalunya perdrà

Ja falta poc per a les eleccions generals espanyoles. Unes eleccions com sempre marcades pels insults i els retrets en lloc de proposar-ne solucions. En aquest sentit, l’entrevista televisada entre Sánchez i Feijóo va ser el reflex de les dues Espanyes eternament enfrontades. Per sort, a diferència dels temps de la República, la majoria de la gent pot menjar, no passa gana. I això no és pas poc per evitar mastegons al carrer.

I què passarà amb Catalunya? Ai, Mare de Déu, quina pregunta! El més segur és que res de bo, perquè guanyi qui guanyi tant li fa que sigui la dreta espanyola o l’esquerra perquè tots persegueixen la nostra anihilació com a poble i, segons les circumstàncies, l’un fa de policia bo i l’altre el de dolent. O sigui que perdrà. Això de poder bloquejar el Gobierno no deixa gairebé de ser una quimera.

De fet, els partits que es diuen independentistes ja van plegar veles l’1-O del 17. No tenien res preparat tot i el gran suport popular. Va ser una gran farsa i a partir d’aquí hi ha hagut renúncies l’una al darrere de l’altra. Per tant, han deixat de ser indepes i a tot estirar són partits neoautonomistes. El votant indepe els ha castigat amb escreix en les eleccions municipals i diumenge ho pot tornar a fer amb l’abstenció o amb el vot en blanc. Ho tenen ben merescut. Que no ens vinguin ara amb romanços.

Al Congreso podran rascar alguna millora autonòmica, però res que faci referència a l’autodeterminació o independència. L’aliança entre ERC i PSOE que hi ha hagut en els últims mesos sembla que hagi servit sobretot per indultar, que no amnistiar, alguns presos. Això ha determinat que Junqueras hagi renunciat a la unilateralitat i, per tant, ha tret la bandera blanca de la rendició. Mentre no faci un pas al costat ERC no tornarà a ser mai més un partit independentista de veritat i no simplement nominal. Em sembla que era Espriu qui deia que un home pot morir per un poble, però no un poble per un home. I què passa amb els més de 4.200 represaliats que queden encara? Que els bombin, oi?

D’altra banda, aquesta entesa no ha servit per, arreglar, entre altres, els problemes de Rodalies, el finançament autonòmic, les inversions de l’Estat o el català al Congrés, Senat, Europa i a l’escola. Un balanç totalment decebedor talment amb l’anomenada Taula de Diàleg o l’acord de Claredat. Ni tan sols s’ha parat encara taula amb les estovalles.

Per la seva part, JxCAT ha volgut aixoplugar-se sota el paraigua del president Puigdemont. Però aquest, a diferència de Tarradellas en el seu dia, s’ha convertit en el president d’un partit i no en un govern català en l’exili. Amb tot, Puigdemont és el personatge més odiat d’Espanya. Per això sol ja l’hem de respectar. Tot amb tot, potser no podrà tornar mai més i ara com ara no pot dirigir des de fora la política catalana. Un JxCAT que ha viscut amb confort un dúplex a la Diputació de Barcelona, un dels partits del 155. Es diu indepe, però no té cap full de ruta. I la CUP ha continuat vivint en el seu món, oposant-se gairebé a tot com si aquí fos un partit normal.

El bo del cas és que tots aquests partits prediquen la unitat indepe, però no fan més que clavar-se ganivetades. Després de les municipals han signat el doble d’acords amb el PSOE-PSC que no pas entre ells, fins i tot amb el PP. És més important arribar acords amb els nostres enemics, els del 155? Això no té ni cap ni peus i el públic ho ha olorat.

Davant el possible triomf de l’extrema dreta les campanes toquen a sometent. Però no oblidem que el PSOE en algunes coses encara és pitjor. Per exemple, en els tres darrers anys Sánchez només ha invertit el 53% del que havia pressupostat a Catalunya i un 120% a Madrid, mentre que Rajoy en els seus tres últims anys va invertir un 69% i un 131%, respectivament. És un exemple que tots dos malden per fer-nos desaparèixer. Això, sí, el PSOE amb cloroform i el PP per la via ràpida.

Mai com avui Catalunya havia estat tan en perill de desaparèixer com en aquests moments.Les tàctiques de Felipe V, Primo de Rivera i Franco van ser demolidores. Tanmateix el més important va ser que la major part de la gent de Catalunya era d’aquí. Ara els catalans ja som una minoria i no tenim possibilitats para integrar la gent vinguda de fora per falta de poder. Sense un Estat propi estem al pot. Si governa la ultradreta potser encara podrem plantar cara amb tots els ets i uts, amb dignitat i ens despertarem d’una vegada per totes. I qui sap si seran capaços d’aprofitar potser aquesta última oportunitat. Gandhi va ser un no-violent,però un gran lluitador contra l’imperi britànic que ocupava l’Índia. Va deixar dit això: “Tenim al davant un gran enemic. No sé si podrem guanyar. Però si més no en el futur quan mirem els ulls dels nostres fills que no ens puguin dir que no vam fer tot el possible”.