La cimera Sánchez-Macron: França també ens atonyina

Espanya mai no ens falla. Quan sembla que l’independentisme flaqueja, que el foc s’apaga,vet aquí que sempre algú hi tira gasolina. Últimament ho hem vist amb les declaracions de Pedro Sánchez i d’altres membres del seu govern donant per mort el procés. És més, ha tingut la fatxenderia de fer la cimera amb el president francès Macron a Barcelona per demostrar que la colònia catalana està ben sotmesa. És allò ben antic que tot “está atado y bien atado”.

El tret els ha sortit malament perquè l’independentisme humiliat va respondre amb una gran manifestació de protesta el dia 19, a uns centenars de metres de la reunió a Montjuïc. Hi ha coses que no es compren ni es paguen amb diners com el sentiment de milers de persones que hi van fer cap a les nou del matí i en un dia de temperatures gèlides simplement per amor al país. Si haguéssim estat només uns 6.000 com va dir la guàrdia urbana segurament hauria localitzat els valents taradellencs que també hi van participar. Però les dades d’assistència oficials no tenen res a veure amb la realitat com s’ha demostrat moltes vegades. Seria bo que l’alcaldessa Colau enviés els encarregats de donar xifres a algun oculista per afinar la vista sobretot quan es tracta de manifestacions independentistes. Amb l’augment d’impostos que ens fa sempre molt superior al cost de la vida segur que trobaria bons especialistes.

El nostre moviment sobreviu a tots els seus enterramorts. En cinc mesos hem fet quatre bones manifestacions. No hi ha ningú a Europa amb aquesta capacitat de mobilització. No ho oblidem i que serveixi per a la nostra autoestima. Ja en fem prou amb els atacs dels nostres enemics.

D’altra banda, la reunió també hauria d’haver estat un acte de protesta contra Macron perquè una part del nostre territori és dins de França, però molta gent no ho sap després de tants segles de rentada de cervell. En efecte, el 7 de novembre de 1659 el rei Felip IV va lliurar a França els territoris que ara coneixem amb el nom de Catalunya del Nord pel Tractat dels Pirineus, sense permís del nostre Parlament. És curiós com Espanya que sempre reclama Gibraltar, que fou lliurat a la Gran Bretanya uns anys més tard no en reclama la devolució. Però com deia un parlamentari espanyol durant la República ” con los catalanes que tenemos en España ya tenemos bastantes”.

A partir de llavors, la persecució de la identitat catalana i de manera molt especial la llengua van ser extirpades a sang i a foc. I encara avui en dia dura bé que amb més suavitat. Encara no fa unes setmanes que s’ha prohibit parlar en català als plens municipals, tot i oferir-ne una traducció al francès. No es poden inscriure noms catalans al registre si tan sols l’accent d’una vocal no té l’accent en francès. S’ha barrat amb blocs i llevats de terra diversos colls fronterers amb l’excusa d’impedir la immigració il·legal. Els incidents al coll de Banyuls són constants. França boicoteja contínuament el corredor mediterrani i redueix al mínim els trens entre Perpinyà i Barcelona. Es multen els vehicles que duen el CAT a la matrícula. Es fan esforços per impedir la recepció de TV3. En fi, la llista és cada cop més extensa. Simplement és un genocidi.

I si hi ha una mica de català a les escoles de forma voluntària es deu a la resistència del poble cors a l’ocupació francesa que ha permès l’ensenyament de les dites llengües regionals a tot l’Estat.I quan dic “resistència” que cadascú ho interpreti com vulgui. El gran filòsof i pensador Voltaire ja va dir en el seu dia que “Catalunya pot prescindir de tot l’Univers per viure, però els seus poderosos veïns no poden viure sense ella”. I si ho diu Voltaire…