El Mundial de futbol (i2): una mina d’or per la Fifa i xavalla per als clubs

Que el futbol és un gran negoci no ho dubta ningú. Segurament és el sector de l’oci més gran, especialment el campionat del món. No se li pot comparar res. Cert que des d’un punt de vista esportiu els jocs olímpics tenen més disciplines, però l’esclat emocional d’un mundial bat tots els rècords. I sota les banderes, himnes, escuts i samarretes hi ha muntat tot un negoci amb moltes més ombres que llums. Els diners ho poden tot. Tant li fa que estigui tancat de sang com que faci olor de petroli. Ja se sap que qui remena oli les mans se n’unta.

És difícil trobar un pam de net en el mundial del Qatar. D’entrada, el ball de les dates. El campionat mundial de futbol es disputa cada quatre anys a l’estiu, un cop acabats els campionats domèstics. Però aquest any s’ha passat per primera vegada a l’hivern, perquè la temperatura a Qatar seria insuportable a l’estiu en ple desert.

Qatar no té cap tradició futbolística. Però, ah minyons, amb els diners del petroli o del gas s’aconsegueix tot. Els escàndols han estat constants. De manera especial han afectat els dirigents de la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) que és qui organitza aquest esdeveniment i qui talla el bacallà. Alguns dirigents han estat condemnats per corrupció. Però aquesta podridura afecta també dirigents estatals com és el cas de França. Els xeics àrabs van comprar el vot de França per tal que votés a favor del mundial a Qatar i no als Estats Units com semblava més lògic. D’altra banda, l’emir Al-thani va invertir una muntanya de milions al París Saint Germain. A canvi el primer ministre francès aleshores Sarkozy els va vendre 80 avions de combat valorats en uns 16.000 milions de dòlars. Això només és una mostra d’aquests escàndols.

Qatar i el Marroc són dels països més corruptes per comprar voluntats alienes. El Marroc, per exemple, intenta seduir amb viatges “turístics” a socialistes espanyols com Felipe González i José Zapatero per tal d’inclinar la balança d’Espanya a favor de l’annexió del Sàhara Occidental. Per cert, ara que està de moda criticar la família de Jordi Pujol fins i tot en una pel·lícula seria interessant fer-ne alguna sobre la vida de Felipe González o d’Aznar que de ser gairebé uns “descamisados” han passat a viure com si fossin uns presidents emèrits.

El bo del cas és que la FIFA fa i desfà al seu arbitri. Aquest organisme disposa dels clubs i dels jugadors com si fos un servei militar obligatori. I qui gosi plantar-li cara li pot sortir car. En aquestes no és d’estranyar que clubs com el Barça, Madrid i Juventus vulguin crear la Superlliga al marge d’aquesta federació internacional perquè disposa dels seus jugadors quan li convé per a les seves competicions i la gran part de les recaptacions dels partits, inclosos els drets de televisió i tota la publicitat, van a la seva butxaca. Els beneficis de la FIFA els últims quatre anys s’han enfilat a 7.500 milions de dòlars i per als pròxims se n’esperem uns 11.000 milions.

Aquestes competicions són una mina d’or per a la UEFA i xavalla per als clubs que li proporcionen de grat o per força els jugadors. Així, per exemple, el Barça que ha contribuït a aquest mundial amb 17 jugadors, el qui més de tot el món, només ha rebut 3.883.594 dòlars. Ja es veu que es tracta d’espoli.

Si Catalunya no pot tenir seleccions esportives pròpies perquè no és un Estat tampoc el paper del Barça no és gaire galdós. Amb 17 jugadors ha de donar glòria a moltes seleccions a canvi gairebé d’engrunes.I encara sort que ningú no s’ha lesionat com ha passat altres vegades. Com a mínim, a molts barcelonistes ens consola veure Messi com a campió del món, encara que no jugui ara amb la nostra samarreta. Messi sempre serà nostre.

I també ens quedarà com a nota positiva l’emoció i el bon del partit final.

Alguns diuen que el futbol és l’opi del poble. L’opi és una droga, però també pot tenir efectes medicinals. I la victòria argentina ha tingut un efecte balsàmic per aquell país amb tants problemes. Els traficants del futbol sí que són opi pur amb les mans moltes vegades tacades de sang, amb els cors d’allò més bruts i amb les butxaques plenes de dòlars. No n’hi ha un pam de net. Malgrat tot, el futbol sempre sobreviu a tot. Visca el futbol!

Que passeu unes bones festes!