Dos anys de Pau i Treva a Aragonès: i després, Cuixart president?

Ja tenim nou president de la Generalitat en la persona de Pere Aragonès. Després de mesos d’estira i arronsa, principalment entre Junts i ERC, al final s’ha arribat a un acord. Un acord enganxat amb agulles de cosir, però que si no hi ha un daltabaix gran –tot i que mai no se sap– ens poden permetre tenir dos anys de pau durant el dos primers anys. Com en les èpoques de Pau i Treva del segle XI, es tracta de mantenir la governabilitat durant els dos primers anys sense gaires sotracs, amb períodes de relax en l’embat contra l’Estat. Cert que en teoria la legislatura hauria de durar quatre anys, però si s’arriba a la meitat amb certa normalitat serà el moment de veure quin rumb pot prendre l’independentisme. En efecte, a més dels problemes del dia a dia, de les estretors econòmiques i cròniques de la Generalitat i de la repressió espanyola haurem de veure si ha funcionat la taula del diàleg amb l’Estat, ara mateix el punt clau de tot aquest entramat. Serà un punt i seguit o un punt i a part.

No cal ser gaire llest per veure que el diàleg està destinat al fracàs. Sánchez i companyia ens han repetit una i altra vegada que res d’amnistia i d’autodeterminació. A tot estirar ens oferiran un nou Estatut per treure les penes del ventre i poca cosa més. Tot amb tot, bo i sabent-ne el resultat final, ens cal guanyar temps. El temps que passarem mentre discutim sobre un diàleg impossible l’hem d’aprofitar per tornar a organitzar el carrer. Lenin deia que s’havia de tenir un ull al carrer i un altre a les institucions. Justa la fusta! La pandèmia ens ha castrat el carrer i pràcticament no hem pogut fer-hi manifestacions. Això ens ha perjudicat greument, perquè tota la tensió independentista ha passat pràcticament a mans dels polítics. I ja sabem que si no cal deixar la guerra només a mans dels militars menys no podem deixar el destí del nostre poble a mans dels polítics.

Per fortuna sembla que la vida va recobrant la normalitat i els nostres carrers i places tornen a bategar plenes de vida. Per tot plegat, tant el discurs de Cuixart en l’aniversari d’Òmnium –la meva enhorabona a aquesta entitat que té més de 185.000 socis– com la convocatòria recent de l’ANC a la plaça de Sant Jaume segurament han resultat decisius perquè els polítics independentistes es posessin les piles. Ara tornen a ser vigilats per l’ull del poble.

Com era d’esperar hi hagut moltes versions sobre el pacte. El president Torra, Clara Ponsatí, Partal, exmembres del secretariat de l’ANC i altres persones prou rellevants s’hi han oposat perquè el troben curt en els objectius, sense tenir present l’1-O i la unilateralitat. En l’extrem oposat hi ha sense excepció tots els mitjans unionistes. A cap d’ells aquest govern els fa el pes. Això és molt significatiu i, per tant, és un gol a favor del govern. No oblidem que la qualitat de les persones i dels fets es mesura per la importància dels seus enemics. Amb afanys guanyaràs pans.

Per què, doncs, dono suport al pacte? Per la situació excepcional que viu el país per culpa de la pandèmia. Hem de sortir d’aquest sotrac el més aviat possible. En aquests instants seria suïcidi proclamar la independència. La independència s’ha de poder sostenir del carrer estant. Ja en tenim prou de represaliats a les presons, exili i molts encara pendents de causes judicials. Prou de màrtirs!

En aquests dos pròxims anys amb permís de la pesta hem de tornar a conquerir el carrer. I aquesta és la gran tasca de l’ANC, aquesta gran pota que ha de complementar la política per assolir l’objectiu final. No n’hi ha prou que l’ANC marqui un full de ruta i que estigui a sobre dels partits polítics. Ara, juntament amb Òmnium, forma part d’un òrgan consultiu del nou govern. Esperem que no sigui una integració dins del sistema. Ja se sap que l’infern és ple de bones intencions. Si no som capaços de controlar el territori i de fer-nos-hi fort estem al pot; no val la pena tornar a repetir experiències traumàtiques.

Podria ser que els polítics s’entestessin a defensar la seva menjadora en lloc de fer cas del vot popular clarament independentista. És aleshores quan caldrà tota la força de l’ANC, Òmnium i els CDR per fer-los baixar del ruc i que compleixin els deures. En cas contrari caldrà denunciar l’estafa i forçar unes noves eleccions, sempre naturalment que l’ANC hagi complert també amb els deures d’assegurar l’ocupació del territori. En cas contrari no s’ha de perdre el temps amb més demagògies.

Tots sabem que l’ANC no és cap partit polític i que, per tant, no es presentarà a cap elecció. D’acord. Però tots sabem que res no l’impediria donar suport a una llista de personatges independents que amb el seu suport tècnic i logístic proclamés la independència i, sobretot, es veiés acomboiat a l’hora de mantenir-la.

Aquesta llista, per exemple, podria estar encapçalada per Jordi Cuixart, un home de gran vàlua, de conviccions profundes, independentista de pedra picada i un gran líder. Ens ho ha demostrat a bastament. Segurament al país hi hauria més gent que podria fer aquest pas per encapçalar la candidatura que s’hauria compromès a proclamar la independència o bé formar-ne part de la llista.

Les cartes semblen clares. Com els tiradors amb arc ara hem de fer una passa enrere per agafar embranzida quan disparem la fletxa. Hem de fer diana. Amb ingeni s’aconsegueix el que la força resisteix. Que la prudència no ens faci traïdors ni la imprudència suïcides…

Ramon Serra, editor de RADIOCATALUNYA.CAT