Inici Opinió La postguerra a Taradell (4): Ràdio Taradell O.M., la màgia d’una veu...

La postguerra a Taradell (4): Ràdio Taradell O.M., la màgia d’una veu local

0
COMPARTIR

La consolidació del franquisme va representar una persecució total del català. Un funcionari que pronunciés una sola paraula en català durant el treball podia ser expulsat. Molta gent es va acollonir i va cremar els llibres que tenia a casa. La censura es va relaxar al cap d’uns anys en el camp del teatre i dels llibres. Això sí, havien de ser escrits en ortografia prefabriana. Escriure Vic i no Vich et representava suspendre l’assignatura de “Formación del Espíritu Nacional“.

Naturalment a la ràdio no se sentia ni una paraula en la nostra llengua i l’espai comunicatiu, en general, era ben pobre. Per això alguns pobles es van despertar i com aquell qui no vol la cosa van florir tota una colla d’emissores de ràdio locals a la comarca a principis dels anys 50. Recordo que n’hi havia dues a Vic i una a Folgueroles, Sant Julià, Roda i Manlleu. I naturalment Taradell tampoc no podia faltar a la cita amb una emissora que s’escoltava aproximadament al dial 1300 de l’OM (Ona Mitjana) perquè a llavors la FM encara no s’havia inventat. Era a finals del 1952. A la pàgina web de l’actual Ràdio Taradell hi trobareu els fets més destacats. Jo simplement vull aportar-hi les meves vivències, sense cap mena de precisió històrica. Que quedi dit i, sobretot, escrit.

Malgrat que l’emissora va néixer sota l’aixopluc parroquial, talment com totes les altres emissores de la comarca, ho havia de fet tot en castellà. Només se’n salvava el programa “La Veu de la Parròquia” del diumenge a la una del migdia. Aquest programa era el més antic en català de la postguerra, si més no en l’aspecte informatiu. Només Ràdio Girona tenia un programa folklòric anterior. Això és el que vaig fer constar en la ponència sobre la ràdio que vaig escriure en les conclusions del Congrés de Cultura Catalana. I ningú no ho va desmentir.

S’havia d’anar amb peus de plom per evitar qualsevol signe de catalanitat. Així en la secció de “discos solicitados” de cada diumenge i festius a les dues de la tarda no es podien demanar dues cançons catalanes seguides. De fet, gairebé tot el material català eren sardanes amb alguna cançó tradicional com “La Balanguera”. Per dedicar algun disc s’havia d’anar a Can Vilaró. Així un disc senzill costava tres pessetes i un de llarga durada cinc. No hem d’oblidar tampoc que les emissions acabaven habitualment a les quatre de la tarda amb els crits de rigor: “Viva Franco“, “Arriba España“.

L’OM, com se sap, no té el so tan nítid com la FM. Però les ones poden arribar més lluny. Així va passar el cas que mossèn Genís Padrós, un dels capellans que va deixar més impacte a la parròquia, era seguidor de l’emissora des de Manresa estant. I molt satisfet per la programació va demanar el trasllat al nostre poble.

Jo que aleshores era un marrec vaig quedar encisat per la màgia d’aquesta emissora. Mai els ho agrairé prou i la meva vocació per la ràdio, a la qual he dedicat bona part de la meva vida professional, prové inicialment d’aquesta Ràdio Taradell, que fou tancada per ordre del Gobierno juntament amb tot l’altre estol de ràdios locals de la comarca en ple agost del 1955. Una llàstima, però és la història. Però durant anys i panys després em vam mantenir viu el record perquè encara existia l’antena de l’emissora que anava des de la punta del campanar fins als estudis de la rectoria, sempre poblada per orenetes.

El silenci radiofònic local va durar fins a l’any 1983. La idea de tornar a fundar una ràdio va sortir de Josep Autonell, emmirallat amb Ràdio Arenys, la primera emissora municipal d’aquella època en què s’obrien portes a la llibertat, tot i que encara alguns hi posaven reixes. Un grup de taradellencs van traslladar-nos a Arenys per veure com funcionava i ben aviat vàrem posar mans a l’obra. Jo vaig ser l’encarregat de portar els papers a la Generalitat. El funcionari de torn va dir que no podia donar-nos autorització. Per això va ser necessari tirar pel dret. Com diu el poeta mallorqui Llompart, “poble que no s’ho pren, poble que no s’ho val“. Recordo haver-li dit que Ràdio Taradell seguiria emetent quan ell ja no seria a la Generalitat. En efecte, anys més tard quan ja era fora del Govern el vaig trobar en una manifestació patriòtica, em va fer una gran abraçada i em va preguntar per la marxa de l’emissora. Coses del polítics, oi?

La “nova” Ràdio Taradell té l’honor també de ser la primera emissora municipal d’Osona. Quan jo venia a veure el meu pare des de Barcelona ja la sintonitzava a partir de Sant Martí de Centelles. I qui podia pensar que uns anys més tard gràcies a les noves tecnologies la podem escoltar arreu del món? Ni Julio Verne en els millors dels seus somnis podia preveure uns canvis tan importants. I suposo que tampoc el novel·lista taradellenc Antoni Pladevall, autor ara de “La clau anglesa” en el seu imaginari hostal de Cruallops.

Els qui hem viscut amb les estretors de la postguerra i també a nivell radiofònic valorem com cal el que això representa per expandir la veu del poble als quatre cantons, “urbi et orbi” com dirien els quatre gats que encara fan servir el llatí. Una eina de molta utilitat que ens relliga als qui vivim fora de la vila, no importa si a quatre passes o a mil de quilòmetres de distància. La ràdio travessa totes les escletxes. Ningú no la pot aturar.

El meu agraïment, doncs, als veterans de l’emissora d’OM i també als que ara feu de Ràdio Taradell una emissora com cal, adaptada als temps moderns i que parla ara sí amb el “bell catalanesc” de la Plana de Vic .

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments