Inici Opinió Tres mesos

Tres mesos

0
COMPARTIR

Us proposo un petit exercici de memòria. Em poso a escriure aquestes línies just quan fa tres mesos clavats que els Jordis –en Sànchez i en Cuixart– entraven empresonats a Soto del Real. Tres mesos. Atureu-vos un moment i penseu tot el que heu fet i us ha passat des del 16 d’octubre.

El mateix dia que els líders de l’ANC i Òmnium entraven a la garjola jo entrava en un quiròfan per una petita intervenció. He tingut temps de recuperar-me, tornar a la feina, començar a fer de professor de ràdio a Radiofònics, he sortit al carrer per defensar la meva i la nostra llibertat, m’he tancat a la presó simbòlica de Vic, he anat al Concert per la Llibertat, a altres concerts, he presentat actes com la cloenda dels 50 anys de Sant
Tomàs, he estat a Port Aventura, ha anat a votar, he gaudit de les festes de Nadal, he viatjat a Brussel·les, m’he fet dir rei per unes hores, he tornat a nedar, he estat abanderat dels Tonis… És el que en diríem una vida normal.

Però, cada dia, en algun moment o altre, penso en els Jordis, l’Oriol i en Quim. Què deuen fer? Doncs el mateix des de fa tres o dos mesos i mig, tret d’alguna escapada al Tribunal Suprem, amb aquella esperança de quedar lliures que no arriba. Si heu visitat
la presó Model després del tancament, us serà molt fàcil  imaginar-vos com deu ser la vida d’un reclús: dura, avorrida, rutinària… Una vida gens normal per uns homes de pau. Una vida sense llibertat per un cas que encara no s’ha jutjat. No oblidem que només estan a la presó de manera preventiva.

Diumenge, un dels convidats de la Festa dels Tonis va ser el conseller Jordi Turull, que durant aquests tres mesos també ha passat un temps a la presó. Més que nosaltres sap què vol dir estar entre reixes i no poder assaborir una torrada amb botifarra i cansalada com la del tast del porc dels Tonis. Malgrat que se li nota la tristor per tot el que està passant i pels riscos que corre, encoratja la valentia que ha demostrat, tant ell com tots els altres. Com li va dir en Quim Masferrer, el poble hem d’agrair a en Jordi i a tots els empresonats i exiliats que hagin fet el que els havíem demanat.

Han passat tres mesos i, per sort, no hem normalitzat aquesta situació. Diumenge, com a abanderat de passant dels Tres Tombs i dalt d’en Marquès, em vaig fixar en dues coses. La primera: les estelades estripades i descolorides estan donant pas a moltes pancartes reclamant llibertat als balcons i finestres. I la segona: nombrosos llaços grocs a les solapes de les jaquetes, bufandes i mocadors grocs, jaquetes grogues…

El groc està de moda o la llibertat l’ha posat de moda? Groc és el color i ho serà, esperem, que per poc temps.

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica